diumenge, 30 d’octubre del 2011

Colors Grecs



Santorini. Agost 2008
 
Desembarcant. Agost 2008

Mikonos. Agost 2008
Ara fa tres anys, recordo l'estiu grec després de tres hores d'avió i tres dies en vaixell, "très stressant" per cert. Recordo els colors d'aquella grècia "pre-rescat" i l'escalfor de la seva llum com si no hagués passat el temps. Els blaus, blancs, els terrals, els verds, quasi sobre-exposats, i calents. Però sobretot recordo les tabernes i la gent i penso si tot això sobreviurà. No crec que Europa els venci, seguirant vivint, seguirant veient passar les hores i sentint-se origen.

dissabte, 29 d’octubre del 2011

Colors de Noruega Occidental


Kvandal. Agost 2010
 
Sognefjord. Agost 2010
 
Jotunheimen. Agost 2010
Llegeixo sobre escenaris dramàtics de la Noruega atlàntica i recordo, tot de sobte,  les magnituds en milers. Penyasegats de mes de mil metres des de les geleres dels cims fins el nivell dels mars interiors, i com a miralls, profunditats identiques sota el blau. Xocant, extrany, deserts de nord, i ¿perque no?, drama.

divendres, 28 d’octubre del 2011

Colors d'Oslo

Oslo Brygge. Agost 2010

Oslofjord. Agost 2010

Akker Brygge al capvespre. Agost 2010

Oslo gaudeix gairebe de 1000 hores menys de sol l'any que Barcelona, gairebé 42 dies menys d'escalfor que nosaltres. Sento que per a mi es certament dificil imaginar el viure en la foscor, i mes encara definir-la. No tinc cap dubte que estic massa lluny d'aquella realitat. ¿Som realment Europa?. Ho intento, però els colors que recordo no son els negres, sino els grisos predominants dels carrers i de la gent, i els blaus de fred i dels mars interiors que tot ho envolten. Paisatges de vidre, fred intens i silenci.

diumenge, 23 d’octubre del 2011

Colors de Barcelona

Blancs i fusta

Blaus d'estiu

Verds antics

Probablement hi ha mes colors a Barcelona, probablement podría recorrer als grocs i vermells de les rambles, a la col.leció sense fi de tonalitats de gris que dibuixen els barris, els carrers, i fins i tot la gent, als mars de blaugrana de les nits de futbol... però, probablement m'agradaría mes poder definir la ciutat amb els colors del llevant. Probablement podría deixar la ciutat a l'esquena i trencar en petits detalls l'escenari global.

Blancs i fusta, colors essencials, blancs de murs i de calç,  fusta de vigues de melis. Blaus d'estiu, de calor i de mar, de riures i cels clars. I vells verds de pi negre i plataner que deixen els camins en penombra.

dimecres, 19 d’octubre del 2011

La Granja d'Escarp. El Segrià

Llaüts de l'Ebre carregant les cavalleries i el carbó (www.lollaut.com)

De Setembre a Novembre de 1920, a la secció de "noticias del puerto" de la vanguardia, hi podem encara trobar, entre renglerons de cursiva, fins a 3 anuncis d'entrada a Barcelona del llaüt "San Sebastian". El "San Sebastian" era un llaüt valencià de 68Tm, carregat fins dalt de carbó en aquells tres viatges, i que llavors navegaba amb la tripulació habitual, la de Vinaròs. Penso, mentre resseguim l'estretor de la banda sud de la vall del Segre, amb certa distancia pero amb ilusió pel que ens trobarem,  que potser aquell carbó que omplia el "San Sebastian" era de l'Ebre, potser s'hauria carregat a Tortosa i potser s'hauria extret a la franja, potser a Escarp. ¿Perque no?...

Mina Susana. Aigüabarreig del Segre-Cinca i l'Ebre
La persistencia d'aquesta imatge i el respecte per aquells tripulants de 1920 no em fa canviar de parer. Una nova decepció amb aquest Segrià en abandonament s'em fa evident al trepitjar la degradació de la cultura material industrial al paratge de l'Aigüabarreig, pocs metres al sud del centre de la població de la Granja d'Escarp, on el Segre i el Cinca es toquen amb l'Ebre, en aquell indret que encara anomenen la mina Susana  i que potser hauria estat el port de partida del carbó del "San Sebastian".


Tolves
En aquest indret tot just resten en un equilibri precari, perillós, els murs principals d'algun dels casalots de l'antiga colonia de miners, els embuts finals dels forns de cal i les formes encara metaliques de les tolves que nodrien de carbó el "ferrocarril miner".

El carbó de la mina Susana era d'una qualitat ben justa, ben curta, i a diferencia d'altres de la conca de Mequinensa, abastía a la població mes propera, als segrianencs. Pensant-ho millor,  a la Susana potser caldría parlar, mes que d'un ferrocarril miner, d'una munió de velles vagonetes amb "tracció de sang" que regularment portaven el carbó fins a l'embarcador d'Escarp, un parell de kilometres al nord, per ser carregat en llaüt i tot remuntant el riu a perxa o sirga anar-lo venent aqui i allà, poble a poble, fins arribar a Lleida. Es prou conegut també que part de la producció de la Susana era carregada a peu de mina a l'embarcador de l'Aigüabarreig, i riu avall portada per els llaüts de l'Ebre fins a Tortosa. D'allí en llaüt valencià fins a Barcelona per mar, per ser venuda com a combustible a industries i particulars. Ara ja només el riu sembla persistir, tot i que, ja res mes que els afamats regs de fruita dolça en facin servei.

Ni llaüts, ni sirgues, ni carbó, només munts de ferralla i pedra.

Embarcador de l'Aigüabarreig

diumenge, 16 d’octubre del 2011

Utxesa. El Segrià


Horitzons de fang

Abandonament

Explotació

41 habitants per kilometre quadrat son els que encara li queden al municipi de Torres de Segre on esta situat el paratge d'Utxesa. Certament no puc trobar cap altre paraula que identifiqui millor la sensació que et provoca el territori al passejar-s'hi que la d'abandonament. El pantà d'Utxesa, nodrit per l'aigua del Canal Industrial de Seròs, i que potser en altre temps també nodria d'aigüa i de feina el petit poblat que Fecsa contruí el 1911 al voltant de les comportes, no es ara mes que una excusa de blau-verdós en mig del no res que s'intueix cap al sud, i de les explotacions de fruiters de regadiu que s'apilen cap al nord tot resseguint el canal d'entrada.

Només alguns grups de cases d'estiu arraolides al voltant del molí, i els persistents bordars dels gossos que les vigilen,  trenquen l'harmonia del vuit i del silenci. Fins i tot, els accents dels pescadors de carpes que salpebren les vores de l'estany, els delaten extranys a la terra i et confirmen en el despoblament. ¿Rumanesos? ¿Nord-africans?. Panxes al sol, canyes en silenci i xiu-xiueig porug de converses furtives, prestades, que omplen el paisatge encara que s'intueixi sigui temporalment.

... i tot , sota el sol que crema i seca la terra i la pols, formant horitzons de fang abandonats i llunyans.