Colors del rosa. Ploumanac'h

Pointe de Squewel. Ploumanac'h. Desembre 2011

Ploumanac'h. Desembre 2011

Far de Ploumanac'h i el de les Set Illes al fons. Desembre 2011

El meu record d'aquell mati de Desembre passejant pel camí dels duaners de Perros a Ploumanac'h esta farcit de colors, de vent i de "colbertisme". Rellegint aqui i alla, resulta fàcil d'imaginar quan es necessitaven mes de 100 dies per recórrer tot el camí des de Mont St Michel fins Nantes, i els duaners de Colbert, al voltant de 1670, vetllaven, tot i que sense saber-ho, per un dels principis bàsics del que hom anomenarà anys mes tard el "colbertisme". 

En realitat "colbertisme" es sentit comú en un context de mercat nou, es tornar als origens, als teus, basicament  es proteccionisme. Jean Baptiste Colbert des de el seu càrrec de supervisor general de finances de Lluis XIV, i en recerca d'una gran França al servei del rei, aplica conceptes que ara ens resulten bàsics però que en certa mesura estan encara avui en alguns dels programes electorals de dretes i esquerres. Vendre a l'exterior mes que comprar i augmentar els impostos, portaran a Colbert al miracle, portaran a França a l'eliminació del deute públic. 

Es en aquest context de proteccionisme Francés que Colbert crea les companyies marítimes de les Índies per promoure el nou comerç amb les colònies, les manufactures reials per millorar la qualitat dels productes locals, els impostos indirectes a l'alcohol, el tabac i altres productes amb afany recaudatori, i restringeix amb aranzels extraordinaris les importacions de productes d'ultramar. Sense saber-ho, els duaners i el seu camí de ronda, el camí de Colbert, seràn garants contra el contraban d'aquesta politica. 

Avui el cami dels duaners nomes es una excusa per passejar al voltant del blau i fer enmudir turistes i curiosos amb els colors, les formes de granit rosa i les llums de la costa bretona.

Colors de marea baixa. Perros-Guirec

Perros-Guirec. Bretanya. Desembre 2011

Perros-Guirec. Bretanya. Desembre 2011

Perros-Guirec. Bretanya. Desembre 2011

"Nos hacemos un deber en dar publicidad a las señales de mareas que para comodidad de los navegantes ha uniformado el gobierno del vecino imperio. Son de tanto interés para el comercio que nuestros buques sostienen con los puertos y radas de las costas del Norte de Francia, ya demasiado considerable, que creemos hacer un verdadero servicio a los capitanes a cuyas manos pueda llegar la presente publicación haciéndoles conocer las señales que el ministerio de agricultura comercio y obras públicas de Francia ha adoptado para indicar al navegante las elevaciones y movimientos de las mareas en las barras de los puertos de su litoral septentrional. Dichas señales serán hechas con bolas y banderas izadas a un palo y a una verga trasversal conforme se indica en el adjunto plan. Las bolas estarán pintadas de negro a fin de que se perciban mejor. " La Marina, revista cientifica, militar, administrativa, historica, literiaria, politica y de comercio. Madrid 1856.

Avui potser ja no calen ni banderes ni boles, ni vergues transversals, però per a un fill del mediterrani la sorpresa del flux i reflux de l'aigüa es tan evident que encara que conegui perfectament la teoria no entenc el resultat. Infraestructures, comportes, senyals, tot sota sospita, sota condició imaginant que passarà quan torni la buidor i el blau s'allunyi.

Blaus

Perros-Guirec. Bretanya. Desembre 2011

¿Fredor?. ¿Solitud?. ¿Silenci?

No, massa llocs comuns, massa poesia.

Millor oblit, incoherència, desubicació.

Colors del Canal. Cap Fréhel

Far de 1950 i Torre de Garangeau. Cap Fréhel. Desembre 2011

Cap Fréhel. Desembre 2011

Fort La Latte des del Cap Fréhel. Desembre 2011

A 1650, mentre a Catalunya, i en plena decadència de la república de Pau Claris, les tropes castellanes avancen per el plà de Lleida cap a Barcelona, França aliada fins feia poc d'aquella enganyada Catalunya i un cop ocupats els territoris nordcatalans del Rossello que tant interessaven, dona per acabat el conflicte i deixa a la seva sort Barcelona i el seu govern. Mentre tant, molt mes al nord i lluny d'aquella oblidada ja guerra dels segadors, armadors i comerciants "malouins" decideixen instal·lar un nou foc a la costa de Fréhel per ajudar a la navegació del canal. Com qualsevol iniciativa privada busquen financiació i amb les taxes que cobren als vaixells que naveguen per la rada de St Brieuc paguen la construcció i les despeses. Es tracta d'un fanal de foc de carbó dins una estufa de ferro al capdamunt d'una  torre. Aviat, i dins la magnificent i nova economia absolutista francesa que deixava Catalunya en precari, la inversió es considerarà obsoleta, el foc massa baix, massa breu, massa "privat".

A 1702 i després de la visita del gran comissari general de fortificacions i mariscal de França Vauban, l'arquitecte Garangeau, enginyer del rei, inicía i construeix la segona torre que encara avui es present al cap Fréhel, la torre Garangeau, tot deixant en no res la iniciativa privada dels comerciants "malouins". La monarquia absolutista de Lluís XIV es fa evident i defenses, ciutadelles, fortaleses i ports militars de mes de 340 ciutats franceses passaran inexorablement per les seves mans.

Torre Garangeau (http://patrimoine.region-bretagne.fr)

Però la nova construcció no farà variar la vida dels faroners, la nova torre de Fréhel mesura 15 metres d'alçada i també s'alimenta de carbó. La llum del braser que havia de ser mantigut, ho seguirà sent en mig de tempestes i vents que voleien fums, escòria, cendres i pols.

La marina recomanarà llavors al faroners que fassin la seva feina amb mascares de bronze, braçals i manilles tant per encendre com per mantindre els focs, i aquests viuran dins la torre sense cap confort, sense transport i a mes de mitja jornada de St Malo, fent-se càrrec d'una quinzena de cabassos de carbó diaris per mantindre el foc viu, havent-los de transportar e hissar a mà els 15 metres d'alçada de la nova torre per escales de cargol i passarel·les relliscoses.

De dia treball dur de neteja i manteniment, cendres i carbó.

De nit vigília.

Aquella França absolutista potser ja no, però el vent, la boira i la solitud romanen encara ara al pais de Fréhel, tot i això, es ben cert que s'em fa molt difícil, quasi impossible, imaginar avui la vida d'aquells homes de mar en mig d'aquesta nova Bretanya del turisme i del ciment tancat per hivern.

Colors del Cors. St Malo

Intra-muros. St.Malo. Bretanya. Desembre 2011

Petit i Gran Bé. St Malo. Bretanya. Desembre 2011

Platja de l'Eventail. St Malo. Bretanya. Desembre 2011

"ni français, ni breton, malouin sui"

 (Ni Francès, ni Bretó, de St Maló soc)

Amb l'expansió Europea de finals del segle XV i principis del XVI, en plena època de descobridors, nous territoris i rutes al "non plus ultra", les grans flotes europees, França i Anglaterra al capdavant, inventen un nou contracte de marina a temps parcial, la "patent de cors". Particulars i oficials "autònoms" amb patent, armen noves naus i fan la guerra pel seu compte, capturen bens i hostatges significats de les nacions oponents, i d'aquesta manera, un cop recuperada la inversió amb pillatges i rescats, gaudeixen dels abundants beneficis d'aquella nova professió. 

St Maló, fent valer la seva voluntat persistent d'autodeterminació, que fins i tot i al crit de "Ni Francès, ni Bretó, de St Maló soc" els va fer auto declarar-se independents de França i Bretanya entre 1490 i 1493, es converteix llavors en referent i fondejador imprescindible de corsaris entre assalt i assalt als convois de la marina Anglesa que fan ruta a les noves colònies americanes. Encara ara la ciutat corsària, port franc i independent, sembla persistir, dins però, de la França que, potser nomes, la acull.

Passejar-se avui per l'intra-muros i la seva fortalesa, la platja de l'Eventail o la Grand Plage, intuir els interiors de les mansions de naviers i homes destacats de les companyies de les índies orientals o rellegir exploradors "malounies" que donen el seu nom als territoris descoberts (Illes Malvines), es un exercici d'hivern per recordar.

Colors de Dinan

Cercle Nautique. Dinan. Desembre 2011

Place des Cordeliers. Dinan. Desembre 2011

Le port. Dinan. Desembre 2011

Caminar des del centre medieval de Dinan, farcit de pisos en voladis, fins el vell port de la ciutat sobre el riu "La Rance" no es una tasca fàcil amb sabates de sola de goma, si mes no, sota la persistent pluja atlàntica de la Bretanya Francesa. Tot i que en un mati de diumenge de desembre no hi trobes mes que algun gos despistat i quatre atrevits en sentit contrari tot fent footing, la exagerada pendent del carreró du Jerzual t'obliga a vigilar la ruta i et fa encuriosir per el que potser hi trobaràs en un final que no arriba mai. Tot de sobte, en el darrer revolt, i com obrint un regal ben embolicat, el paisatge s'obre de nou i serpenteja la visió del vell port.

El topònim Dinan manté encara arrels celtes i es la contracció de dues paraules: "Dunos" i "Ahba", el turó de Ahba, deu dels vius i dels morts. El turó es ben present, ho certifico, respecte als vius, pocs en diumenge, alguns d'ells gaudint del rem, respecte als morts, res a dir. Històries celtes però també d'orgull bretó omplen cadascun d'aquests racons en un ambient de record i de llegenda.

Colors de la Baixa Normandía. Le Mont St Michel

Le Mont St Michel. Desembre 2011

Fortalesa de l'Abadia. Desembre 2011

Penyot de Tombelaine. Badía del Mont St Michel. Desembre 2011

Un pas elevat i asfaltat de prop de dos kilòmetres de longitud converteix avui en península artificial l'illa de roca sobre la que el bisbe Aubert d'Avranches començà la construcció, en el segle VII, de la primera capella  consagrada a Sant Miquel després d'un episodi, segons explica la llegenda, de revelació mística del mateix arcangel. En mig d'un mar immens de sorra blanca, s'imposa l'abadia benedictina, construïda segles després  i assentada, llavors ja, sobre restes megalítiques celtes molt anteriors. Des de la "Porte de l'Avancée", que obre la fortalesa, fins "l'Église Abbatial" al capdamunt, serpenteja la "Grand Rue", un carreró farcit de botigues de records, hotels, creperies i boulangeries (Ummmm!). 

Però mes enllà de les vistes de postal, dels camins de ronda sobre les muralles o dels terrats de pissarra que s'amunteguen al voltant dels carrerons, el veritable St Michel s'exten lluny i a traves dels seus murs tot resseguint els diferents blancs de la badía, embadalint en l'efecte de les marees i en el record del que sobre elles en diuen les guies: "Independientemente de la estación, las aguas cubren la bahía a ritmo asombroso, presumiblemente superando la velocidad de un caballo al galope".