Retrats. "Secretum"



Far de Sant Sebastià

Palafurgell. Octubre 2010

Viure avui en "secretum" un sentiment, una actitud, es encara un dret que forma part de la llibertat de l'individuu.

Per alguns els "secretum" configuren part dels seus valors, per d'altres una segona vida, però en realitat, i mes en un moment de crisi, de revisió fonamental com l'actual, molts ens afanyem a persistir en els nostres "secretum" i fins i tot a convertir-los en "publicum" potser només per fer-los així encara mes reals.

La vida jove, la plenitud i fins i tot el tràgic final d'en Sebastià de Narbona, Sant Sebastià per als catòlics, esta farcida de "secretum" que, en desvetllar-se, suposen conseqüències directes, definitives algunes,  i que dibuixen una vida difícil de viure, amb un únic objectiu segons els seus, però alhora de ben segur plena de fangars i mitges veritats.

En plena crisi de valors del gran imperi romà, sobre el 280 dc, on l'emperador ja no era un sinó tres, on ja no era Roma el centre del mon, on Cesars i Augusts es repartien el que quedava de l'imperi... floria amb força un "secretum", una nova il·lusió col·lectiva, una nova creença, bordada de miracles i de testimonis materials, un nou ordre de les coses. De sobte ja no importava el final, les conseqüències, el càstic, només importava el "secretum", aquell que amb veus alçades des de sota es convertiria poc temps després en  la nova raó, la nova clau de volta que ho explicaria tot durant molts i molts anys, potser per molts encara ho explica ara.

Sebastià de Narbona en aquells moments representa el seu "publicum" en plenitud, amb èxit, arribant a ser un gran prohom militar de l'emperador i de la seva pròpia guàrdia personal. Alhora, no deixa de viure profondament per al seu "secretum" ajudant a transmetre el nou ordre i aprofintant la seva posició per redimir empresonats i represaliats del poder imperial, però tot esclata, s'allibera, quan el seu "secretum" es desvetllat. Llavors ja no hi ha por, no hi ha prudència, no hi ha fangar, Sebastià es converteix en un icona, un màrtir que torna la clandestinitat en reivindicació, en objecció, en oposició, tot i que es plenament conscient que allò serà la seva fi.

La història d'en Sebastià i el seu "secretum" compartit em fa pensar en els darrers esclats, els darrers alliberaments que vivim a casa nostra i penso si ara ja no tenim por, si potser ens deixarem endur una mica mes per la rauxa i si també com ells tornarem la clandestinitat i la complaença en reivindicació. ¿Ens hi atrevirem? o ¿Seguirem cultivant "secretum" en la solitud dels nostres fangars?



Colors d'estiu


 

Tardes de migjorn

Palamós. Baix Empordà

Agost 2012

Tot just fa quatre dies que ha començat la tardor i ja enyoro l'estiu. Potser serà per la pluja, potser la llum, però l'enyoro encara que calurós, sorollós o ventós.

Barcelona fes-te al rem

Parc de la ciutadella

Merce 2012

Barcelona.Setembre 2012



Potser perque es festiu i el mati de ponentada acompanya, potser perque avui es Mercè, potser perque encara es prou "barat", potser perque sembla "arriscat" o potser "romantic", però l'estany de la Ciutadella avui era un viver de remers. Ni ciabogues, ni drets de pas, avui colapse total, regata de bots en el lloguer.

Parc de la ciutadella

Merce 2012

Barcelona.Setembre 2012



Parc de la ciutadella

Merce 2012

Barcelona.Setembre 2012

Maresme a vol rasant

Diumenge de regates

Maresme. Setembre 2012

Fer un trasllat a 25Kn des de la Costa Brava fins el Masnou no es gens habitual, intentar congelar les imatges a aquesta velocitat encara menys.  Tot i això, ho certifico, aquest diumenge nomes el Maresme bullia d'activitat, regates i navegants.

Colors d'adeu?



Encuriosits i confiats a l'hora



Desbocats



Ilusionats

No tinc clar si aquí comença l'adeu definitiu o es una mes de les decepcions per viure. El que si que tinc clar es que els que hi varem ser, encuriosits, confiats, desbocats o ilusionats, per un moment ho varem creure possible.

Palamós. Baix Empordà



Tarda de Migjorn
Palamos. Agost 2012

Un Agost extrany a l'Empordà. Extrany pel bon temps, extrany per les "migjornades" calentes com el foc que s'enduien les veles cap al golf de lleo, extrany per les noves companyies de bon matí, extrany per el fum dels horitzons, pel poc fum de les sobretaules, extrany per els extranys que ja ens truquen a la porta.



Tarda de Migjorn
Palamos. Agost 2012



Regates de "big boats"



Moonbeam IV
Regata Puig Clàssics
Barcelona. Juliol 2012

Amb el "Salum" a punt i amb plè "spirit of tradition" ens hem mesclat entre els "big boats" de la Puig en mig del procediment de sortida de la tercera regata. Tot i la mar de fons, maginífic matí, magnifics vaixells i fins i tot alguna foto despistada per al "Salum".



Moonbeam IV
Regata Puig Clàssics
Barcelona. Juliol 2012



Thendara

Regata Puig Clàssics
Barcelona. Juliol 2012



Manlleu. Osona

Bernat pescaire

Riu Ter

Manlleu. Juny 2012

El Ter a Manlleu es origen i recurrent de bona part del seu "que". Al voltant del "com" i sobre tot del "quan" s'hi podrien també escriure "Ters" d'històries, però potser la mes curiosa es la d'en Sala.

A meitat del S XIX a Manlleu s'hi construeix el canal industrial del Ter per donar servei, energia i desaigüe a les activitats fabrils de les colònies tèxtils que s'hi instalen tot seguint els usos habituals de la nova era de revolució industrial de  l'època. Amb el canal es construeixen les fàbriques i amb elles s'hi estableixen també noves relacions entre els veïns, a partir de llavors en dos bàndols, amos i treballadors.

En el canal, famílies benestants com la d'en Sala inverteixen en equipaments i comencen una nova fórmula de gestió de capital i de recursos locals que tan bon resultat estava donant en altres conques com la del Llobregat. Però amb el temps i les tensions entre drets i deures, entre costos i beneficis, Manlleu, en aplicació extrema dels també nous usos en relacions laborals, inicia una vaga d'obrers i artesans que els porta de cap a un conflicte d'interessos el 1852.  En Sala en reacció a la pressió d'aquella vaga, encomana temporalment les operacions dels seus tallers a un grup de nous treballadors, concretament als "esquirols", als veïns de l'Esquirol.

A L'Esquirol, antigament Santa Maria de Corcó, nom de la primitiva parròquia datada el 952 i municipi veí de Manlleu, ja hi constaven telers de llana des de 1782 i una "Sociedad de Tejedores" consituida i present. Hom recorda aquest retall d'història com a origen de la paraula "esquirol" per referir-se al "trenca-vagues": allò que no hem volgut fer nosaltres ho han fet els esquirols

Avui les colònies ja han tancat, els esquirols ja no hi treballen, però, el Ter continua bordant la ciutat i proveint un espai de reunió i d'identitat, si mes no per les gavines i els bernats tot i que siguin tan lluny de casa.



Gavines al Ter

Manlleu. Juny 2012



Gavines al Ter

Manlleu. Juny 2012



Retalls. "Vacare"

Vaga dels treballadors de la neteja

Aeroport del Prat

Barcelona. Maig 2012

«Ante la intransigencia de los amadores y la pasividad del gobierno, retiróse nuestra comisión de Madrid; Persistan en igual actitud, demostrando a nuestros enemigos que están equivocados si creen con dilaciones y amenazas hacernos desfallecer. El país no puede resistir el paro durante ocho dias más. Manteniendo la unión conseguiremos las reivindicaciones que nos niegan, creyéndonos débiles. Para evitar suplantaciones, comunicaremos los acuerdos importantes sólo por escrito. Desechen cualquier orden de volver al trabajo comunicada telegráficamente. Acuse inmediatamente recibo de este telegrama. Viva la Federación Náutica-Fomento.»

La Vanguardia, Maig de 1914.

Han passat gairebé 100 anys  -no nomes 8 dies- i seguim en "vacare", en buit, en vaga. En aquell mes de maig de 1914 es repetien un cop mes, segons La Vanguardia, els darrers episodis de presió dels homes de mar de la federació nàutica, en reivindicació llavors dels seus drets en front d'armadors i de govern. Històries de menyspreu i de lluita entre un bandol i l'altre s'esbudellaven, literalment, sobre  la premsa local.

Ahir, també a finals de Maig, però de 2012, a l'aeroport, en lloc del port, i entre els treballadors de la neteja, en lloc dels traginers de mar o dels pelats mariners d'aquells primers vapors, retronaven crits i actituds de força en front el poder, ara de patrons i com sempre de govern. Ahir, milers d'espectadors d'excepció, amb maleta i corbata, passejàvem entre un mar de retalls de diari bocabadant pels passadissos mentre algú pensava que potser l'evolució encara no havia reeixit, encara no ens toca, encara cal la lluita i el conflicte. ¿Aprendrem?

Retrats. "Vigilia"



Vetlla de Llàtzer

Ermita de Santa Maria del Puig

Esparreguera. Abril 2012

Maria Magdalena i Marta vetllen Llàtzer de Betània, el seu estimat germà. Els seus ulls em fan pensar en aquella espera, aquella serenor calma,  aquella vetlla i vigilia per als nostres  que ens buida i esgota però alhora ens reconforta. 

La Llegenda Àuria descriu amb la precisió deguda de mitjans segle XIII la vida de Llàtzer junt amb la de 180 sants mes. Best-Seller de l'edat mitjana, la Llegenda àuria fou un dels llibres mes copiats i augmentats de l'època. Augmentat fins a tal punt que hi han mes del doble d'articles en alguna de les copies que en el original d'en Iacoppo da Varazze, . El llibre es avui encara origen i referent sense saber-ho, d'històries i tradicions a casa nostra com la de Sant Jordi matant l'aranya.

La vida i el martiri de Llàtzer, fill, amic i germà, van estar ampliament glossats com a exemple, però de ben segur que la llegenda no va poder descriure llavors la "vigilia", la "vetlla", la "calma", com ara els ulls de Marta ho fan...

Santa Maria. Esparreguera. Baix Llobregat Nord

Ermita de Santa Maria del Puig

Esparreguera. Abril 2012

"Divendres, a XXIIII de Maig de 1448. Terra Tremuit. Aquest die de divendres, ja passada mijanit e començant a pendre del dissabte següent (...) feu un molt gran terratremol en Barchinona e per tot lo principat de Cathalunya, lo qual feu fort gran dany a moltes possessions (...) primerament obri lo castell nou de Barchinona en tal forma que pel mig la ubertura passara be una persona (...) E fora la dita ciutat enderrochà lo castell Dezpapiol e y matà III homens, e lo castell de Sentmenat e y matà un fadri, lo castell de Montornes, lo castell de Llinàs (...) e feu molts altres damatges per tot lo dit principat, així en morts de moltes persones com en enderochs de moltes propietats"

Dietari de la Generalitat de Catalunya 25-5-1448

Tant per la proximitat de l'epicentre d'aquest episodi que molts historiadors ubiquen prop de Cardedeu, com per la descripció dels danys i enderrocs en ciutats  properes a Esparreguera, es molt probable que fos aquest terratrèmol el que deixà tocada de mort l'estructura arquitectònica de l'ermita romànica de Santa Maria del Puig aquella primavera de 1448.

El terratrèmol, probablement de grau 6 o 7, degué deixar molt en precari l'equilibri de l'edificació tot i que no sembla que la derruís en la seva totalitat. L'Ermita del Puig s'aixeca a 160 m sobre el nivell del mar prop de l'antic castell d'Esparreguera damunt una de les terrasses del Llobregat aigües avall del congost del Cairat. Desprès d'aquest terratremol de 1448 s'inicià una reforma profunda que reforçà l'estructura general però que alhora afegí elements mes moderns i matussers com els braços del transcepte. Temporalment el culte es traslladà a la primitiva capella de Santa Eulàlia on anys mes tard, cap a 1612, s'hi consagrarà definitivament la parròquia principal de la ciutat, deixant Santa Maria definitivament en l'oblit. 

Avui Santa Maria, després d'anys de renaixement gracies als treballs i els esforços d'institucions i particulars, torna a ésser un lloc de trobada per els esparreguerins en dates i events assenyalats.

Ermita de Santa Maria del Puig

Esparreguera. Abril 2012

Castelló d'Empuries. Alt Empordà

"Stagnum Castilione"

Castelló d'Empuries. Abril 2012

"... les mencionades pesqueries -es refereix a la cessió dels drets de pesca de l'estany al monestir de Sant Pere de Roda- es troben situades en el comtat de Perelada i són anomenades Estany de Castelló ("Stagnum de Castilione"), amb tres illes en ell incloses una de les quals es diu Uduagro, la segona Fenollera ("Foniliaria") i la tercera Savarto..."

Lluis L'Ultramarí. Rei Franc. 955

Tot i que ja el geògraf romà Alié en el segle IV dc, i Estrabó mig mil.leni després,  escriuen sobre un estany de considerables dimensions, la presencia d'un riu que hi aflueix i l'abundancia de vegetació palustre a l'est de l'actual Castelló d'Empuries, no es fins al 955 que en tenim noticies concretes gracies a un document que el descriu amb claredat. Lluis L'Ultramarí, rei franc, confirma en aquest document els drets de pesca dins l'estany de Castelló d'Empuries per al monestir de Sant Pere de Roda i aprofita per delimitar-lo.

L'Estany, d'una llegüa de llarg per mitja d'ample per uns, o de deu mil passes de perímetre per altres, fou durant bona part de l'edat mitjana a més d'un paratge ric en pesqueres, aus  i pastures, un lloc ideal per a la producció d'un altre preuat recurs: l'extracció de sal. Croniques i documents de 1253  fins i tot en reconeixen produccions i enmagatzematges anuals de 300 "saumades" -1 saumada=278 lites de sal-.

Però la història real de l'Stagnum de Castilione, no es només una història de riquesa i abundor, potser mes aviat es una història de dessecació, de minva constant. Tant l'acció natural dels materials aportats per La Muga, com la humana posterior aprofondint en el desviament del mateix riu, han sotmes l'estany a la seva propia desaparició i a una persistent presió i explotació agricola de les noves terres d'aluvió guanyades durant segles.

No es fins fa molts pocs anys i quan la voluntat de conservació del paratge n'ha aturat els usos agricoles, que s'ha  arribat a constituir la zona com una reserva natural, els Aigüamolls de l'Emporda. Només els ramats de cavalls i bous que encara hi pasturen et fan somiar en un Stagnum encara en plenitud.

Empuriabrava. Alt Empordà

Cap a la sortida

Empuriabrava. Abril 2012

"por primera vez en Europa!...

EL MAR A LA PUERTA DE SU CASA

AMPURIABRAVA

La futura capital Europea de los deportes náuticos

El escenario único para sus tranquilas vacaciones, pero a solo dos pasos de los rincones "mas alegres" de la Costa Brava. Cada parcela de Ampuriabrava es un trozo de tierra y un trozo de mar. Una realidad unica en Europa que solo tiene su equivalente en algunas urbanizaciones de Florida... Usted puede aprovecharse ahora de los precios de lanzamiento, Solicite información sin compromiso"

La Vanguardia, 15-1-1968, p.43

Han passat 44 anys, quasi tants com una vida sencera, i Empuriabrava no deixa de sorprendre'm. El ritual de Setmana Santa i la visita anual a la fira del vaixell d'ocasió per no comprar res l 'aconsegueixo mantenir intacte, i, a mes a mes, aquest any si que hem trobat lloc a la Trattoria per dinar, tot un esdeveniment.

La tramuntana de sempre, els francesos com sempre, els curiosos de sempre i els canals farcits de cartells com quasi be sempre -tot i que aquest any potser mes d'immobiliaries que de nàutiques-. L'únic que no ha repetit es el mal temps, ja no recordava un sol tan present com aquest en una Setmana Santa.

XIV Fira del Vaixell

Empuriabrava. Abril 2012

"Ummm"

XIV Fira del Vaixell

Empuriabrava. Abril 2012



L'Empordà petit. Dia i Nit

Platja de Pals, 7h35'

L'Escala i el Montgrí, 22h35'

Abril 2012

"A l'Empordà Petit no hi ha cap vent dominant. És un espai en el qual es produeix el xoc continuat dels vents del sud i dels vents del nord, un camp de lluita, vull dir d'agonia entre aquests dos corrents aeris contraris. En aquesta còsmica dialèctica, de vegades guanya l'un, de vegades guanya l'altre, però sempre guanya l'un o l'altre."

Josep Plà. L'Empordanet. 1954

A l'Empordà Petit els extrems es toquen, el sol surt per el mar i la lluna el segueix, la primavera es debat entre esclats de verds i de blaus. A l'Empordà Petit, com els vents, el dia i la nit lluiten fins l'agonía per la bellesa i la pau.

Retrats. pre-"Plaustrum"




"Uns comptes fa l'ase i uns altres el traginer"

Festa dels Traginers

Balsareny. Febrer 2012

"Hi vaig a la tarda. Segueix traient-se terra estèril, però a 1’40 sobre el pla del fons, comença a sortir una cosa de ferro que resulta ésser com una mena de manera de roda amb llanta de ferro i moltes adherències de fusta. Tiba tot el cercle de la llanta amb claus de ferro que se’n desprenen interiorment, per on hi ha també les adherències de fusta ¿Seria una roda massissa?" Diari de camp de Josep Serra Rafols, 27 de Març de 1946.

Fa dies que hi dono voltes, que ho goglejo, d'una idea a una altra, d'un vincle a un altre, d'un text a un altre, però, irremediablement i sense sort no havia aconseguit fins ara res mes que saltar d'un fracàs a un altre. No podia trobar, en la història clàssica, un fil per estirar sobre el transport terrestre de mercaderies ni els seus actors principals -els traginers, del llatí "trahere", els que estiren-. Mes enllà d'algunes referències de segon ordre als "plaustrum" romans -carros de transport- que he rellegit en treballs sobre altres carruatges rituals o de guerra, sembla que no hi hagin masses evidències d'una activitat que, em costa pensar, no hagi estat una constant en la vida quotidiana de totes les civilitzacions conegudes des del descobriment de la roda. Tot de sobte, i apareixent des de l'oblit mes absolut, ho reconec, he pogut descobrir amb sorpresa aquesta magnífica perla: Serra Rafols i el camp de sitges de Magoria.

A la banda sud-oest de Montjuich a Barcelona, en l'indret anomenat pont de l'Esparver, en la confluència entre l'actual avinguda dels Ferrocarrils Catalans i l'Olimpic Mirador del migdia, es posà al descobert en diferents campanyes començant el 1946 per la de'n Serra Rafols, delegat llavors d'excavacions de la ciutat, i continuant per altres mes tard el 1987 i el 1990, el que fins ara es considerat el mes important nucli comercial del nord-est peninsular d'epoca íbera. Molt abans de la Barcino romana, i en esplendor els segles IV i III ac.,  el camp de Magoria, anomenat així també per l'antiga via fèrria que el creuava, podria haver estat el marc d'una impressionant i veritable capital Laietana tot desplaçant el nucli de Burriac a Cabrera de Mar que en aquells darrers anys del S XX n'era així considerat encara.

Al camp de Magoria s'hi han descobert, en aquestes diferents campanyes, fins a 33 sitges de volums fora mesura per l'època. Sitges de grà que nominen l'indret com  un gran magatzem d'excedent agricola de la comarca adreçat al comerç i l'intercanvi. Comerç de ben segur fluvial i interior tot remuntant un Llobregat potser navegable, però també marítim i obert cap a una mediterrania farcida de cultures pre-romanes. Al camp de Magoria s'hi han documentat ceràmiques fines àtiques, etrusques, púniques i ebusitanes, ceràmiques comunes i de transport, fíbules, espases, enterraments i, fins i tot, des d'aquell 27 de Març de 1946, el que mes endavant coneixeríem con les rodes d'un carro iber de transport de mercaderies, probablement de grà, de meitats del segle IV ac. . No en coneixem el terme íber i per això l'anomeno pre-"plaustrum".



Festa dels Traginers

Balsareny. Febrer 2012

El carro de Montjuich era ben humil, de transport, probablement utilitzat per una mena de "traginers de ribera" íbers que portaven el gra dels poblats de l'entorn fins al nucli comercial o be per carregar i descarregar les precioses mercaderies mediterranies que en aquell indret s'hi intercanviaven amb mariners grecs, etruscs o cartaginesos. Les rodes massisses de fusta juntament amb unes llantes de ferro ample i gruixut fan pensar en una carreta primitiva molt baixa, "estirada" per dos bous i destinada a transports pesants i camins molt dolents. L'eix debia girar juntament amb les rodes i el xerric de la fusta en la seva fricció amb el ferro dels suports debia resultar "cridanera", gairebé tant com  el color de la seva decoració: "la arcilla que pretendidamente estuvo en contacto con la madera tenía un color rojizo como si en ella hubiese quedado adherida pintura de ese color" Diari de camp de Josep Serra Rafols, 28 de Març de 1946.

Festa dels Traginers

Balsareny. Febrer 2012

No només em sembla fascinant la pròpia troballa del pre-"plaustrum" de Montjuich, sinó el que el mateix entorn del camp de Sitges de Magoria representa per Barcelona, deixant en l'aire una llista no tancada de preguntes sense resposta que fan volar la imaginació. Comerç, excedent, navegació, transport, intercanvi, cultura en definitiva d'una "Barkeno" desconeguda, d'un nucli íber de primer ordre que per força havia de consolidar-se al voltant d'una necessaria divisió del treball, com a mínim i en relació a la troballa, en fusters, ferrers, traginers, navegants, comerciants, agricultors... i un sense fi d'especialitzacions impropi de la homogeneització i primitivisme que se'ns ha transmès a escoles i universitats sobre  nostra pròpia cultura ibera, potser per  desconeixença, potser per desídia. Caldrà revisitar-ho, i si mes no reivindicar-ho.

Sitges. Garraf

Jugant amb el sol

Sitges. Garraf

Març 2012

Magnífica tarde ja de primavera. Sitges es molt a prop i val la pena sentir-la.

Colors de llum. Barcelona "qcln" 2

 "Quan cau la nit"

Barcelona. Foto de curs del MMB

Març 2012

No acabo d'entendre el concepte, potser només es tracta de reflexar el destí, l'al.leatorietat, o potser només es tracta d'un exercici buscant els limits de la tecnología, si mes no, el resultat es extrany, un mar d'un blau ja negre i un horitzó de ciutat que només dibuixa en llum el teu propi balanceig sobre les ones. ¿Autoretrat de moviment?... potser...

Colors repetits. Barcelona "qcln"

 "Quan cau la nit"

Barcelona. Foto de curs del MMB

Març 2012



Van esser només uns instants, però l'avís va ressonar per coberta. Tothom la te, però no per repetida es menys impressionant. Barcelona "qcln" -quan cau la nit- des de la coberta del Santa Eulalia.

Barcelona Winter Series. RCNB





Primer dia de primavera de 2012. Un dia suau, amb ventolina del nord, sortida plàcida amb el Salum i tripulació convidada. Sense pensar-ho ens fiquem en el procediment de sortida de la Barcelona Winter Series de monotips del RCNB i aprofito per fer click.

Colors del "Code Noir". Quimper

Detall

Quimper

Desembre 2011

Em resulta dissonant aquesta imatge de detall d'una de les cases medievals amb artesonat de fusta i pisos en voladís del centre de Quimper. La figura que soporta la viga te clarament faccions de raça negra. El color, la posició, l'expresió, son difícils de contextualitzar en la Bretanya Francesa medieval sino es perque podría tractar-se de la representació d'un esclau. Representació, de ben segur desvergonyida, de la condició de negrer del seu primer propietari.

Les implicacions demostrades de França en el tràfic i us continuat d'esclaus africans entre els segles XVI y XIX, tant a les colònies d'ultramar com al continent, son semblants a les d'altres nacions negreres com Espanya, Gran Bretanya i Portugal. Sembla impossible però, que en el país de la il·lustració, els drets humans i la revolució s'arribi a conviure durant tants segles amb aquesta pràctica. Si mes no, el que potser en atenció a aquesta realitat resulta diferencial es que, amb Colbert primer i amb Lluis XIV després, França es "preocupà" per establir el mes documentat i regulat sistema de gestió d'esclaus de l'Europa negrera: El "code noir". 60 articles composen aquest codi de conducta que proposa regular cristianament el tractament dels esclaus de la França de finals del S XVII.

Amb distancia i des de la nostra modernitat fa fredat rellegir els 60 articles, on la propietat dels esclaus no es posa en dubte sino que es regula, on s'estableix en quantitat i qualitat el càstig corporal, i ,entre d'altres questions, on es defineixen els procediments "cristians" per establir la propietat dels fills fruits de les relacions creuades entre esclaus i esclaves, homes lliures i patrons.

Avui Quimper es una ciutat per passejar i gaudir d'un centre històric farcit de botigues i boulangeries, on només els famosos "macarrons" multicolors de galeta, especialitat de la ciutat, poden convertir-te en esclau, tot i que, com es evident, cal vigilar també amb els detalls.

Retrats. "Feriae Forenses"

"Tedi"

Fira de la candelera. Molins de Rei

Febrer 2012

Avorriment, fàstic, tedi... els municipals els havien tornat a detenir. La paradeta improvisada de polseres de "Hello Kitty con tu nombre por 4€" no tenia prou papers, no estava en regla. Però, ¿realment calía?,   seguiríen desplegant-la uns carrers mes enllà, uns minuts de fred després, amb una dosi de tedi mes en la vida d'aquella criatura, al cap i a la fi era "Feriae Forenses" -Festa gran del fòrum-.

Les "Feriae" romanes no eren festes del treball universals, eren dies reservats perque l'activitat civil es dediques al culte, però els esclaus i els mercaders no eren "civils", no hi tenien dret i havien de seguir treballant. Encara ara sembla persistir el costum, tot i que, des de la nostra immaculada modernitat, hem aprés una nova forma de distingir-los: Els esclaus potser son avui mercaders sense papers. Avorriment, fàstic, tedi...

Esparreguera. Baix Llobregat Nord

La festa major d'hivern d'Esparreguera es celebra cada any en honor a la seva patrona: Santa Eulàlia. Des de fa ja cinc edicions, en Guillem d'Esparreguera es qui fa el pregó del Mercat Medieval que durant uns dies dona color i calor al centre del poble. Avui el calor no ha reeixit encara i el color l'ha posat la lluita "a mort" que s'ha vist a la plaça del centre. En Guillem n'hauria estat orgullós. Fins i tot  hauria retrobat embadalit  la seva estimada, l'Emma, rescatada dels sarraïns, i que molts hem vist ballant la dansa del ventre pel mercat.

Molins de Rei. Baix Llobregat

El primer cap de setmana de Febrer es festa gran a Molins de Rei: La fira de la candelera, enguany la 161ena edició. La candelera, per extensió i allunyant-te del santoral i la història catòlica, es la festa de la llum, de les que donen a llum, de les que creen, la festa de l'inici que s'alvira i que florirà en 40 dies. L'any prenyat de vida ja es a punt i, a mig camí entre els solsticis d'hivern i de primavera, la candelera prega per al seu part. 

 

Colors de "Chouan". Quiberon

Trist i taciturn, com el caràcter del "chouan" -"mussol"- em resulta el record de l'escenari de boires de Quiberon i la seva cote sauvage. "Chouan", però, a Quiberon no només identifica un sentiment o una imatge borrosa sinó també un episodi gris i carrincló de la història moderna Francesa, l' "Expedició de Quiberon", la contra-revolució de 1795.

450 canons arbolava la flota anglesa que la nit de Sant Joan d'aquell any desembarcava a la península de Quiberon, al bell mig de la Bretanya sota una bandera dubtosa. Els britànics, veïns i conspiradors  en permanent conflicte, acompanyen un arreplegat exercit de fills de la frança monàrquica, exiliat durant anys i armat fins a les ungles pels seus socis, que pretén acabar amb la revolució il·lustrada i restaurar la monarquia absolutista de Lluis XVII.

Els realistes francesos que arriben  per mar i els "chouans" que des de la resistència s'hi afegeixen, viuran el somni dels seus objectius durant setmanes a Quiberon, ocupant la península i fent-se forts pam a pam.

De "mussols" arribaràn a contar-se'n mes de quinze mil a la regió, però l'exercit republicà, millor armat i preparat, començarà la contra ofensiva a primers de Juliol, fent recular els mussols, sumant a la població local en el caos i alliberant pobles i fortificacions que ells mateixos havien abandonat dies abans tot retirant-se cap a l'interior.

Els "mussols" acabaràn en la seva fugida fent-se forts a Penthievre des d'on després de pocs dies de setge les xalupes de la flota anglesa  tornaràn a recollir-los per retornar-los enlloc. Els anglesos recolliràn tot just 2500 homes que hauràn acabat encara no en trenta dies sense il.lusions ni pais ni futur.

Tristos, taciturns i en un dolorós fracàs, potser per quí o per com eren, pero potser també perque foren els vençuts.

Colors de desigualtat. Concarneau

Port de Peche. Concarneau. Desembre 2011

Ville close, Concarneau. Desembre 2011

"Rive gauche". Concarneau. Desembre 2011

Potser resulta massa irreverent escriure sobre desigualtat en aquest Concarneau d'avui tan ben endreçat, tan polit, però potser també cal. No puc deixar de recordar el camí de ronda de l'actual "rive gauche" de la ciutat farcida de "maisons" de postal envoltades de jardins atlàntics, gespa, i "chaise longues" de fusta "décapé" en recerca de sol, quan penso en la història contraposada de segmentació i discriminació d'aquell Concarneau de revolució industrial del primer terç del segle XX. 

Al tombant de segle, ciutats costaneres de Bretanya, Galícia, i País Basc, bullíen en una creixent i novíssima industrialització de la producció de conserves de peix. Aquella nova industria, en un marc general de revolució tecnològica, va ésser també escenari d'assaigos i conflictes en el que hom anomenarà mes tard  relacions laborals. Un dels assaigos mes desigual d'aquells anys fou l´anomenat "contracte implícit".

Mentre que els tallers de llauna eren considerats la joia d'aquella industria i els especialistes -homes- que s'hi contractaven gaudien de les millors condicions laborals possibles, la ma d'obra femenina, a preu fet i en precari, representava una força de treball segura i dòcil de la que hom podia nodrir-se quan i com fos mes adient per als interessos de la producció i els costos. Tret d'algunes "diàries" -contractades a diari durant tota la temporada per la seva productivitat o poca conflictivitat-, la gran majoria d'aquelles dones mai signarien un contracte o rebrien una nòmina, no tindrien res mes que el tracte implícit, verbal, amb el patró, i serien cridades a la feina per les campanes de la fabrica quan fos necessari i durant el temps que fos necessari. 

La desprotecció d'aquelles obreres era evident i consentida per encarregats, patrons i administracions -homes-. Era ben sabut que no es mantenia tampoc un control estricte de la jornada i tampoc proves documentals d'aquelles relacions, els pocs judicis que veien la llum a les magistratures per acomiadaments sense mesada, reclamació d'impagaments en el sou o  per impagament de les hores extres estaven condemnats al fracàs, sense proves, sense advocats, no hi havia justícia per als pobres i menys per a les dones.

La revolució industrial a Concarneau, de la mateixa manera que a moltes altres ciutats costaneres de l'Europa dels pimers anys del segle XX es construí poc a poc sobre les bases del poder i la desigualtat que anys mes tard la lluita social posarà en crisi. Avui la ciutat, en un deliri de desigualtat social mes que de gènere, s'ha convertit en una industria del turisme d'èlit a la "rive gauche" i de masses uniformes a la "ville close", i ha deixat  enllaunades aquelles velles històries en blanc i negre que ja només tenen testimoni en cartes i hemeroteques.