Colors de desigualtat. Concarneau

Port de Peche. Concarneau. Desembre 2011

Ville close, Concarneau. Desembre 2011

"Rive gauche". Concarneau. Desembre 2011

Potser resulta massa irreverent escriure sobre desigualtat en aquest Concarneau d'avui tan ben endreçat, tan polit, però potser també cal. No puc deixar de recordar el camí de ronda de l'actual "rive gauche" de la ciutat farcida de "maisons" de postal envoltades de jardins atlàntics, gespa, i "chaise longues" de fusta "décapé" en recerca de sol, quan penso en la història contraposada de segmentació i discriminació d'aquell Concarneau de revolució industrial del primer terç del segle XX. 

Al tombant de segle, ciutats costaneres de Bretanya, Galícia, i País Basc, bullíen en una creixent i novíssima industrialització de la producció de conserves de peix. Aquella nova industria, en un marc general de revolució tecnològica, va ésser també escenari d'assaigos i conflictes en el que hom anomenarà mes tard  relacions laborals. Un dels assaigos mes desigual d'aquells anys fou l´anomenat "contracte implícit".

Mentre que els tallers de llauna eren considerats la joia d'aquella industria i els especialistes -homes- que s'hi contractaven gaudien de les millors condicions laborals possibles, la ma d'obra femenina, a preu fet i en precari, representava una força de treball segura i dòcil de la que hom podia nodrir-se quan i com fos mes adient per als interessos de la producció i els costos. Tret d'algunes "diàries" -contractades a diari durant tota la temporada per la seva productivitat o poca conflictivitat-, la gran majoria d'aquelles dones mai signarien un contracte o rebrien una nòmina, no tindrien res mes que el tracte implícit, verbal, amb el patró, i serien cridades a la feina per les campanes de la fabrica quan fos necessari i durant el temps que fos necessari. 

La desprotecció d'aquelles obreres era evident i consentida per encarregats, patrons i administracions -homes-. Era ben sabut que no es mantenia tampoc un control estricte de la jornada i tampoc proves documentals d'aquelles relacions, els pocs judicis que veien la llum a les magistratures per acomiadaments sense mesada, reclamació d'impagaments en el sou o  per impagament de les hores extres estaven condemnats al fracàs, sense proves, sense advocats, no hi havia justícia per als pobres i menys per a les dones.

La revolució industrial a Concarneau, de la mateixa manera que a moltes altres ciutats costaneres de l'Europa dels pimers anys del segle XX es construí poc a poc sobre les bases del poder i la desigualtat que anys mes tard la lluita social posarà en crisi. Avui la ciutat, en un deliri de desigualtat social mes que de gènere, s'ha convertit en una industria del turisme d'èlit a la "rive gauche" i de masses uniformes a la "ville close", i ha deixat  enllaunades aquelles velles històries en blanc i negre que ja només tenen testimoni en cartes i hemeroteques.

Colors de "La Vieille". Mar d'Iroise

La Vieille. Pointe du Raz. Desembre 2011

"La goleta "Surpise", de Paimpol, s'ha donat per perduda la nit del 18 al 19. S'han recollit avui dues boies de la goleta en el infern de Plogoff. No hi ha noticies de la tripulació. Testimonis afirmen que el far de La Vieille no estava encès aquesta nit i que la seva sirena de boira havia treballat de manera intermitent. El naufragi es suposa nomes a 400 metres de les roques de Plogoff. Ha estat aquest mati quan pescadors de Port-Loubous han divisat incomptables desfetes surant per la costa en una llargada de 500 metres. Dos cossos han estat trobats fins al moment, un d'ells amb una franel·la amb les sigles LB i un anell de noces d'or. El segon es d'un home fort, d'1m 75 cm , vestint nomes una camisa americana verda. Es creu que un dels cossos es del capità de la goleta inscrita a Paimpol". L'Ouest-Eclair. Pointe du Raz, 20 de Febrer de 1926

L'infern de Plogoff forma part del mar d'Iroise en mig de la costa Bretona que s'exten des de l'Illa de Sein fins la d'Ouvessant, el veritable "non plus ultra", el "finisterre" celta. Iroise es un dels mars mes perillosos d'Europa on les tempestes son reines i les ones salvatges. El far de "La Vella", en mig d'aquest infern, intenta persistir i es el referent de navegants des de la seva construcció en els darrers anys del segle XIX fins avui, però, aquella nit de Febrer de 1926 el far calla i el desastre es consuma. La noticia de L'Ouest-Eclair no ho explica, tot i que en realitat aquell es confirmarà, anys mes tard, com un moment important en la història contemporània de Bretanya.

L'hivern de 1925 al 26 resultà especialment dur en aquell indret, i un conjunt continuat de tempestes encadenades impediren durant setmanes el relleu dels faroners de "La Vella". Mandolini i Ferracci, dos homes de mar , únics recursos en el far des de l'inici d'aquell hivern tres mesos abans, hissen desesperats la bandera negra demanant auxili quan ja no hi veuen sortida, però dia darrera dia es fa del tot impossible rescatar-los, i poc a poc, fins a la extenuació, el seu alè s'acaba fins el punt que "La Vella" deixa d'enllumenar l'estret aquella llarga nit d'hivern atlàntic. Mandolini i Ferracci eren cors, mutilats de la gran guerra, que ocupaven un lloc reservat per l'administració en atenció a la seva reinserció. Les cròniques de l'època, dures amb aquella política, culparan la minusvalia dels faroners d'afeblir encara mes les poques possibilitats de rescat de la parella.

No fou fins a primers de Març que una petita barca de pesca local, amb penes i dolors, aconseguí el miracle, accedint a l'illot, contactant amb els cors i rescatant-los definitivament. En un primer moment l'incident fou tractat nomes en premsa local però mes tard el parlament Francès eliminà l'ofici de faroner d'aquella política d'inserció.

Pointe du Raz avui, segueix semblant aquell "Finisterre" celta, impressionant viatgers i curiosos, tremolant sota els cops d'un vent gruixut i persistent, i "La Vella" segueix representant, sòlidament i pesada, un vell paper de vigia en mig de l'infern.

Impressionant, colpidor, magnífic.

Colors de les "Penn-Sardine". Douarnenez

Port-Rhu. Museu del vaixell. Douarnenez. Desembre 2011 

Port de Rosmeur. Douarnenez. Desembre 2011 

Port Rosmeur. Douarnenez. Desembre 2011

"Penn-Sardine" (Cap de sardina en bretó) es el mal nom de les dones de Douarnenez del segle passat. Les seves còfies al vent, revisitades ara només en antigues fotografies, així ho testimoníen. El port pesquer de Douarnenez, Port Rosmeur, igual que aquelles velles fotografies, vol encara recordar un passat feiner, i, tot i que no se'n surt del tot, si que sembla deixar-ne imatges vives aquí i allà del que va ser. Dipòsits de gasoil gegantins que avui son desmesurats per una flota que ja no hi es, molls de descàrrega funcionals a peu de conserveres que avui son buits, mariners disposats a tot que ara sense vaixell passen les hores i els dies mullant el cuc, cafès a peu d'escales que nomes en mantenen el nom i el plat du jour per als turistes, i inacabables obradors de peix, fortalesa d'aquelles penn-sardines, que imagino ara deserts i que semblen testimoniar secreta però pomposament un passat forçosament frenètic.

Aquell Douarnenez dels primers anys del S XX, va arribar a ser una potencia industrial. Des de les conserveres de la ciutat s'abastía el 80% de la producció mundial de conserva de sardina. Avui només en queden un parell, entre elles la Connetable, la mes antiga, la mes autèntica, la que creà en Robert Chancerelle el 1853. Aquella "friture", així es com s'anomenaven llavors, posà en pràctica per primer cop un important avenç científic de l'època: l'esterilització. Chancerelle va comprendre inmediatament la importància industrial del descobriment i l'aplicà a satisfacció i amb èxit evident a la conserva de la sardina de l'Atlantic.

Anys de bonança, de crisi, de guerres i davallades, guiaren els Chancerelle, els seus imitadors, Douarnenez i el seu devenir,  per aquell S XX que sembla avui ja oblidat si no fos perque encara hi queden "penn-sardines" de foto i un museu flotant que fan per recordar-ho.

Colors del mar d'Ys. Douarnenez

¿L'Armada de Gradlon?. Douarnenez. Desembre 2011

"Abaoue ma beuzet Ker Is 

N'eus kavet den par da Paris"

Des que va desapareixer la ciutat d'Ys (Ker-Is),

ningú ha trobat res igual a Paris (Par-Is).

En un temps molt i molt llunya i en un indret molt i molt desconegut en el mar de Douarnenez, el rei Gradlon, renaixent en la vida després d'anys i anys desconsolat per la mort de la seva muller, accedeix als desitjos de  Dalhut, la seva estimada filla de rinxols daurats que tot just acaba de deixar enrera una mimada infantesa. Gradlon, rei i pare abnegat, reuneix a cents, a milers, els millors arquitectes, els millors fusters i ferrers del regne per construir per a Dalhut, i en mig del mar, la ciutat d'Ys, "Ker-Is" en bretó, la ciutat enfonsada.

Hom que hi va ser, diu que des de la costa semblava que les cúpules i els terrats de la ciutat sorgien directament de l'horitzò, però en realitat Gradlon construí la ciutat enfonsada en mig del brau mar de Bretanya envoltada d'un mur de pedra impenetrable que la protegía dels seus embats. Ys es convertí en una ciutat de somni, però secreta, privada, només accessible per una gegantina porta de bronze de la que només en Gradlon en tenía la clau.

Dalhut resultà dona i reina d'Ys, i tornà la seva consentida infantesa en desordre, llibertinatge i luxúria. Ys, amb Dalhut al capdavant, es convertí també en una ciutat d'excessos, de festes interminables, on Dalhut escollía quan i amb qui , i on  les matinades servien per esborrar els rastres de la nit anterior tot sabent que els janets de la reina rondaven i llençaven mar enllà, en la badia dels Trespasses (la badia dels morts), les desfetes dels escollits un cop no els hi quedava cap alè.

Però un dia Dalhut s'enamora de veritat de l'escollit i aquest la ensarronà perque, en prova d'amor, arrebasses al seu pare la clau de la ciutat. Dalhut hipnotitzada per aquell jove entrà d'amagat a la cambra del seu pare i consumà el furt sense pensar-ho.

La llegenda celta de la ciutat continua i continua, desenmascarant aquell jove (angel o dimoni, depen del narrador), emocionant amb la venjança que pren el mar amb tota la seva força abalançant-se sobre aquella ciutat fora de mida, i de ben segur que no acaba be ni per Dalhut, ni per Ys, ni per l'Armada de Gradlon que queda destrossada. Tot queda submergit sota el mar bretó i nomes un vell Gradlon sobreviu a la catàstrofe retirat a Quimper de per vida.

Els bretons d'avui i el seu orgull celta recorden per sempre Ys i la comparen en esplendor i grandesa amb l'antiga Lutecia, avui Paris, (Par-Is, en bretó "Semblant a Ys"), tot fent valer un sentiment de diferenciació que els honora en una França cada cop mes uniforme.

Colors de Marina. Brest

Brest. Bretanya. Desembre 2011

Castell de Brest. Bretanya. Desembre 2011 

Brest. Bretanya. Desembre 2011

Un nou rècord del mon de velocitat batut. Loïck Peiron i la seva tripulació a bord del maxi Banque Populaire V acaben de batre'l. Quina passada!! la volta al mon en 45 dies, 26,5 Kn de mitja, això es volar no navegar. Impossible imaginar com en Loïck i els seus valents de la Jules Verne es deuen sentir, tot i que, si tanco els ulls, si en puc recordar l'escenari d'arribada: La marina de Brest.

Recordo una ciutat nova, reconstruïda a les esquenes del castell que domina la seva immensa marina. Una allarguissada marina que te nom i vida pròpia, una marina que no depèn de la ciutat i que acull ordenadament tots els usos coneguts, porta-contenidors, granels, pesca, esbarjo, marina històrica, defensa... i en totes les seves vessants, amarrament, draçana, desballestament... Recordo també una ciutat tancada, tancada per hivern, per obres, tancada els dilluns, i trencada, trencada per ponts, trencada i reconstruïda en mil conflictes.

Però sobretot recordo la seva rada, profunda, blava, persistent, una rada, que sense haver-hi navegat, la imagino en calma, segura, protegida. Sense cap dubte, ¿ Que millor que Brest per tornar després de la proesa ?, l'has encertat Loïck, ja sou a casa. 

Colors de Trégastel

Trégastel. Bretanya. Desembre 2011

Trégastel. Bretanya. Desembre 2011

Marea baixa a Trégastel. Bretanya. Desembre 2011

Trégastel 1441, el Duc de Bretanya, Joan V, necessita homes per a una misteriosa expedició a Escòcia i en pregona els beneficis. 

Els germans Guillouzer i 5 valents de mar mes veïns Trégastel, s'hi avenen i s'enrolen com a mariners en el projecte. 

Acompanyen als senyors, ambaixadors del duc, i tot creuant el canal de la manega s'endinsen en els vorals del mar del nord amb destí desconegut.

Passen els dies, les setmanes sense noticies, però uns mesos mes tard retornen a Bretanya amb bones noves per a tothom, families i veins, pero sobre tot bones noves per al duc. No porten victòries, ni hostatges, ni or, només porten un retrat:

- Monsenyor Joan, Isabela, "es bella, te el cos dret i ben format, i sembla disposada a tenir fills, tot i que parla poc,  potser no per discreció sinó per una gran simplicitat" (1) 

-"Estimats amics, jo us demano que torneu a Escòcia i que me la porteu, ella es la que desitjo" (2)

Joan V troba en aquell retrat d'Isabela, Isabela Estuardo filla del rei d'Escocia, la dona ideal per al seu fill Francesc, duc de Montfort que acabava de quedar viduu, i de retruc troba també una nova excusa per aliar-se amb Escòcia contra aquella Anglaterra tant i tant sagnant. Tant agraït queda amb els mariners de Trégastel que lliurarà la vila d'impostos ducals durant anys.

No se si encara queden avui homes de mar com els Guillouzer a la Trégastel que varem conèixer, a terra segur, navegant entre un mar de cases d'estiu per llogar, en la inmobiliaria que llueix el seu nom.

(1) Lobineau, Histoire de Bretagne, Paris 1707, p.618
(2) Ibid. p.619

Vall de Tena

Lacuniacha. Piedrafita de Jaca. Desembre 2011

Penya Telera. Piedrafita de Jaca. Desembre 2011

Arc iris a Panticosa. Desembre 2011

Dies d'aillament, de llunyania, de reflexió, dies d'esquí i muntanya per la Vall de Tena que ens han fet viure els diferents colors del blanc i del fred proper.