 |
| Port-Rhu. Museu del vaixell. Douarnenez. Desembre 2011 |
 |
| Port de Rosmeur. Douarnenez. Desembre 2011 |
 |
| Port Rosmeur. Douarnenez. Desembre 2011 |
"Penn-Sardine" (Cap de sardina en bretó) es el mal nom de les dones de Douarnenez del segle passat. Les seves còfies al vent, revisitades ara només en antigues fotografies, així ho testimoníen. El port pesquer de Douarnenez, Port Rosmeur, igual que aquelles velles fotografies, vol encara recordar un passat feiner, i, tot i que no se'n surt del tot, si que sembla deixar-ne imatges vives aquí i allà del que va ser. Dipòsits de gasoil gegantins que avui son desmesurats per una flota que ja no hi es, molls de descàrrega funcionals a peu de conserveres que avui son buits, mariners disposats a tot que ara sense vaixell passen les hores i els dies mullant el cuc, cafès a peu d'escales que nomes en mantenen el nom i el plat du jour per als turistes, i inacabables obradors de peix, fortalesa d'aquelles penn-sardines, que imagino ara deserts i que semblen testimoniar secreta però pomposament un passat forçosament frenètic.
Aquell Douarnenez dels primers anys del S XX, va arribar a ser una potencia industrial. Des de les conserveres de la ciutat s'abastía el 80% de la producció mundial de conserva de sardina. Avui només en queden un parell, entre elles la Connetable, la mes antiga, la mes autèntica, la que creà en Robert Chancerelle el 1853. Aquella "friture", així es com s'anomenaven llavors, posà en pràctica per primer cop un important avenç científic de l'època: l'esterilització. Chancerelle va comprendre inmediatament la importància industrial del descobriment i l'aplicà a satisfacció i amb èxit evident a la conserva de la sardina de l'Atlantic.
Anys de bonança, de crisi, de guerres i davallades, guiaren els Chancerelle, els seus imitadors, Douarnenez i el seu devenir, per aquell S XX que sembla avui ja oblidat si no fos perque encara hi queden "penn-sardines" de foto i un museu flotant que fan per recordar-ho.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada