Colors de les "Penn-Sardine". Douarnenez

Port-Rhu. Museu del vaixell. Douarnenez. Desembre 2011 

Port de Rosmeur. Douarnenez. Desembre 2011 

Port Rosmeur. Douarnenez. Desembre 2011

"Penn-Sardine" (Cap de sardina en bretó) es el mal nom de les dones de Douarnenez del segle passat. Les seves còfies al vent, revisitades ara només en antigues fotografies, així ho testimoníen. El port pesquer de Douarnenez, Port Rosmeur, igual que aquelles velles fotografies, vol encara recordar un passat feiner, i, tot i que no se'n surt del tot, si que sembla deixar-ne imatges vives aquí i allà del que va ser. Dipòsits de gasoil gegantins que avui son desmesurats per una flota que ja no hi es, molls de descàrrega funcionals a peu de conserveres que avui son buits, mariners disposats a tot que ara sense vaixell passen les hores i els dies mullant el cuc, cafès a peu d'escales que nomes en mantenen el nom i el plat du jour per als turistes, i inacabables obradors de peix, fortalesa d'aquelles penn-sardines, que imagino ara deserts i que semblen testimoniar secreta però pomposament un passat forçosament frenètic.

Aquell Douarnenez dels primers anys del S XX, va arribar a ser una potencia industrial. Des de les conserveres de la ciutat s'abastía el 80% de la producció mundial de conserva de sardina. Avui només en queden un parell, entre elles la Connetable, la mes antiga, la mes autèntica, la que creà en Robert Chancerelle el 1853. Aquella "friture", així es com s'anomenaven llavors, posà en pràctica per primer cop un important avenç científic de l'època: l'esterilització. Chancerelle va comprendre inmediatament la importància industrial del descobriment i l'aplicà a satisfacció i amb èxit evident a la conserva de la sardina de l'Atlantic.

Anys de bonança, de crisi, de guerres i davallades, guiaren els Chancerelle, els seus imitadors, Douarnenez i el seu devenir,  per aquell S XX que sembla avui ja oblidat si no fos perque encara hi queden "penn-sardines" de foto i un museu flotant que fan per recordar-ho.

Colors del mar d'Ys. Douarnenez

¿L'Armada de Gradlon?. Douarnenez. Desembre 2011

"Abaoue ma beuzet Ker Is 

N'eus kavet den par da Paris"

Des que va desapareixer la ciutat d'Ys (Ker-Is),

ningú ha trobat res igual a Paris (Par-Is).

En un temps molt i molt llunya i en un indret molt i molt desconegut en el mar de Douarnenez, el rei Gradlon, renaixent en la vida després d'anys i anys desconsolat per la mort de la seva muller, accedeix als desitjos de  Dalhut, la seva estimada filla de rinxols daurats que tot just acaba de deixar enrera una mimada infantesa. Gradlon, rei i pare abnegat, reuneix a cents, a milers, els millors arquitectes, els millors fusters i ferrers del regne per construir per a Dalhut, i en mig del mar, la ciutat d'Ys, "Ker-Is" en bretó, la ciutat enfonsada.

Hom que hi va ser, diu que des de la costa semblava que les cúpules i els terrats de la ciutat sorgien directament de l'horitzò, però en realitat Gradlon construí la ciutat enfonsada en mig del brau mar de Bretanya envoltada d'un mur de pedra impenetrable que la protegía dels seus embats. Ys es convertí en una ciutat de somni, però secreta, privada, només accessible per una gegantina porta de bronze de la que només en Gradlon en tenía la clau.

Dalhut resultà dona i reina d'Ys, i tornà la seva consentida infantesa en desordre, llibertinatge i luxúria. Ys, amb Dalhut al capdavant, es convertí també en una ciutat d'excessos, de festes interminables, on Dalhut escollía quan i amb qui , i on  les matinades servien per esborrar els rastres de la nit anterior tot sabent que els janets de la reina rondaven i llençaven mar enllà, en la badia dels Trespasses (la badia dels morts), les desfetes dels escollits un cop no els hi quedava cap alè.

Però un dia Dalhut s'enamora de veritat de l'escollit i aquest la ensarronà perque, en prova d'amor, arrebasses al seu pare la clau de la ciutat. Dalhut hipnotitzada per aquell jove entrà d'amagat a la cambra del seu pare i consumà el furt sense pensar-ho.

La llegenda celta de la ciutat continua i continua, desenmascarant aquell jove (angel o dimoni, depen del narrador), emocionant amb la venjança que pren el mar amb tota la seva força abalançant-se sobre aquella ciutat fora de mida, i de ben segur que no acaba be ni per Dalhut, ni per Ys, ni per l'Armada de Gradlon que queda destrossada. Tot queda submergit sota el mar bretó i nomes un vell Gradlon sobreviu a la catàstrofe retirat a Quimper de per vida.

Els bretons d'avui i el seu orgull celta recorden per sempre Ys i la comparen en esplendor i grandesa amb l'antiga Lutecia, avui Paris, (Par-Is, en bretó "Semblant a Ys"), tot fent valer un sentiment de diferenciació que els honora en una França cada cop mes uniforme.