Retrats. "Secretum"



Far de Sant Sebastià

Palafurgell. Octubre 2010

Viure avui en "secretum" un sentiment, una actitud, es encara un dret que forma part de la llibertat de l'individuu.

Per alguns els "secretum" configuren part dels seus valors, per d'altres una segona vida, però en realitat, i mes en un moment de crisi, de revisió fonamental com l'actual, molts ens afanyem a persistir en els nostres "secretum" i fins i tot a convertir-los en "publicum" potser només per fer-los així encara mes reals.

La vida jove, la plenitud i fins i tot el tràgic final d'en Sebastià de Narbona, Sant Sebastià per als catòlics, esta farcida de "secretum" que, en desvetllar-se, suposen conseqüències directes, definitives algunes,  i que dibuixen una vida difícil de viure, amb un únic objectiu segons els seus, però alhora de ben segur plena de fangars i mitges veritats.

En plena crisi de valors del gran imperi romà, sobre el 280 dc, on l'emperador ja no era un sinó tres, on ja no era Roma el centre del mon, on Cesars i Augusts es repartien el que quedava de l'imperi... floria amb força un "secretum", una nova il·lusió col·lectiva, una nova creença, bordada de miracles i de testimonis materials, un nou ordre de les coses. De sobte ja no importava el final, les conseqüències, el càstic, només importava el "secretum", aquell que amb veus alçades des de sota es convertiria poc temps després en  la nova raó, la nova clau de volta que ho explicaria tot durant molts i molts anys, potser per molts encara ho explica ara.

Sebastià de Narbona en aquells moments representa el seu "publicum" en plenitud, amb èxit, arribant a ser un gran prohom militar de l'emperador i de la seva pròpia guàrdia personal. Alhora, no deixa de viure profondament per al seu "secretum" ajudant a transmetre el nou ordre i aprofintant la seva posició per redimir empresonats i represaliats del poder imperial, però tot esclata, s'allibera, quan el seu "secretum" es desvetllat. Llavors ja no hi ha por, no hi ha prudència, no hi ha fangar, Sebastià es converteix en un icona, un màrtir que torna la clandestinitat en reivindicació, en objecció, en oposició, tot i que es plenament conscient que allò serà la seva fi.

La història d'en Sebastià i el seu "secretum" compartit em fa pensar en els darrers esclats, els darrers alliberaments que vivim a casa nostra i penso si ara ja no tenim por, si potser ens deixarem endur una mica mes per la rauxa i si també com ells tornarem la clandestinitat i la complaença en reivindicació. ¿Ens hi atrevirem? o ¿Seguirem cultivant "secretum" en la solitud dels nostres fangars?



Retrats. "Vigilia"



Vetlla de Llàtzer

Ermita de Santa Maria del Puig

Esparreguera. Abril 2012

Maria Magdalena i Marta vetllen Llàtzer de Betània, el seu estimat germà. Els seus ulls em fan pensar en aquella espera, aquella serenor calma,  aquella vetlla i vigilia per als nostres  que ens buida i esgota però alhora ens reconforta. 

La Llegenda Àuria descriu amb la precisió deguda de mitjans segle XIII la vida de Llàtzer junt amb la de 180 sants mes. Best-Seller de l'edat mitjana, la Llegenda àuria fou un dels llibres mes copiats i augmentats de l'època. Augmentat fins a tal punt que hi han mes del doble d'articles en alguna de les copies que en el original d'en Iacoppo da Varazze, . El llibre es avui encara origen i referent sense saber-ho, d'històries i tradicions a casa nostra com la de Sant Jordi matant l'aranya.

La vida i el martiri de Llàtzer, fill, amic i germà, van estar ampliament glossats com a exemple, però de ben segur que la llegenda no va poder descriure llavors la "vigilia", la "vetlla", la "calma", com ara els ulls de Marta ho fan...

Retrats. pre-"Plaustrum"




"Uns comptes fa l'ase i uns altres el traginer"

Festa dels Traginers

Balsareny. Febrer 2012

"Hi vaig a la tarda. Segueix traient-se terra estèril, però a 1’40 sobre el pla del fons, comença a sortir una cosa de ferro que resulta ésser com una mena de manera de roda amb llanta de ferro i moltes adherències de fusta. Tiba tot el cercle de la llanta amb claus de ferro que se’n desprenen interiorment, per on hi ha també les adherències de fusta ¿Seria una roda massissa?" Diari de camp de Josep Serra Rafols, 27 de Març de 1946.

Fa dies que hi dono voltes, que ho goglejo, d'una idea a una altra, d'un vincle a un altre, d'un text a un altre, però, irremediablement i sense sort no havia aconseguit fins ara res mes que saltar d'un fracàs a un altre. No podia trobar, en la història clàssica, un fil per estirar sobre el transport terrestre de mercaderies ni els seus actors principals -els traginers, del llatí "trahere", els que estiren-. Mes enllà d'algunes referències de segon ordre als "plaustrum" romans -carros de transport- que he rellegit en treballs sobre altres carruatges rituals o de guerra, sembla que no hi hagin masses evidències d'una activitat que, em costa pensar, no hagi estat una constant en la vida quotidiana de totes les civilitzacions conegudes des del descobriment de la roda. Tot de sobte, i apareixent des de l'oblit mes absolut, ho reconec, he pogut descobrir amb sorpresa aquesta magnífica perla: Serra Rafols i el camp de sitges de Magoria.

A la banda sud-oest de Montjuich a Barcelona, en l'indret anomenat pont de l'Esparver, en la confluència entre l'actual avinguda dels Ferrocarrils Catalans i l'Olimpic Mirador del migdia, es posà al descobert en diferents campanyes començant el 1946 per la de'n Serra Rafols, delegat llavors d'excavacions de la ciutat, i continuant per altres mes tard el 1987 i el 1990, el que fins ara es considerat el mes important nucli comercial del nord-est peninsular d'epoca íbera. Molt abans de la Barcino romana, i en esplendor els segles IV i III ac.,  el camp de Magoria, anomenat així també per l'antiga via fèrria que el creuava, podria haver estat el marc d'una impressionant i veritable capital Laietana tot desplaçant el nucli de Burriac a Cabrera de Mar que en aquells darrers anys del S XX n'era així considerat encara.

Al camp de Magoria s'hi han descobert, en aquestes diferents campanyes, fins a 33 sitges de volums fora mesura per l'època. Sitges de grà que nominen l'indret com  un gran magatzem d'excedent agricola de la comarca adreçat al comerç i l'intercanvi. Comerç de ben segur fluvial i interior tot remuntant un Llobregat potser navegable, però també marítim i obert cap a una mediterrania farcida de cultures pre-romanes. Al camp de Magoria s'hi han documentat ceràmiques fines àtiques, etrusques, púniques i ebusitanes, ceràmiques comunes i de transport, fíbules, espases, enterraments i, fins i tot, des d'aquell 27 de Març de 1946, el que mes endavant coneixeríem con les rodes d'un carro iber de transport de mercaderies, probablement de grà, de meitats del segle IV ac. . No en coneixem el terme íber i per això l'anomeno pre-"plaustrum".



Festa dels Traginers

Balsareny. Febrer 2012

El carro de Montjuich era ben humil, de transport, probablement utilitzat per una mena de "traginers de ribera" íbers que portaven el gra dels poblats de l'entorn fins al nucli comercial o be per carregar i descarregar les precioses mercaderies mediterranies que en aquell indret s'hi intercanviaven amb mariners grecs, etruscs o cartaginesos. Les rodes massisses de fusta juntament amb unes llantes de ferro ample i gruixut fan pensar en una carreta primitiva molt baixa, "estirada" per dos bous i destinada a transports pesants i camins molt dolents. L'eix debia girar juntament amb les rodes i el xerric de la fusta en la seva fricció amb el ferro dels suports debia resultar "cridanera", gairebé tant com  el color de la seva decoració: "la arcilla que pretendidamente estuvo en contacto con la madera tenía un color rojizo como si en ella hubiese quedado adherida pintura de ese color" Diari de camp de Josep Serra Rafols, 28 de Març de 1946.

Festa dels Traginers

Balsareny. Febrer 2012

No només em sembla fascinant la pròpia troballa del pre-"plaustrum" de Montjuich, sinó el que el mateix entorn del camp de Sitges de Magoria representa per Barcelona, deixant en l'aire una llista no tancada de preguntes sense resposta que fan volar la imaginació. Comerç, excedent, navegació, transport, intercanvi, cultura en definitiva d'una "Barkeno" desconeguda, d'un nucli íber de primer ordre que per força havia de consolidar-se al voltant d'una necessaria divisió del treball, com a mínim i en relació a la troballa, en fusters, ferrers, traginers, navegants, comerciants, agricultors... i un sense fi d'especialitzacions impropi de la homogeneització i primitivisme que se'ns ha transmès a escoles i universitats sobre  nostra pròpia cultura ibera, potser per  desconeixença, potser per desídia. Caldrà revisitar-ho, i si mes no reivindicar-ho.

Retrats. "Feriae Forenses"

"Tedi"

Fira de la candelera. Molins de Rei

Febrer 2012

Avorriment, fàstic, tedi... els municipals els havien tornat a detenir. La paradeta improvisada de polseres de "Hello Kitty con tu nombre por 4€" no tenia prou papers, no estava en regla. Però, ¿realment calía?,   seguiríen desplegant-la uns carrers mes enllà, uns minuts de fred després, amb una dosi de tedi mes en la vida d'aquella criatura, al cap i a la fi era "Feriae Forenses" -Festa gran del fòrum-.

Les "Feriae" romanes no eren festes del treball universals, eren dies reservats perque l'activitat civil es dediques al culte, però els esclaus i els mercaders no eren "civils", no hi tenien dret i havien de seguir treballant. Encara ara sembla persistir el costum, tot i que, des de la nostra immaculada modernitat, hem aprés una nova forma de distingir-los: Els esclaus potser son avui mercaders sense papers. Avorriment, fàstic, tedi...

Retrats. "Imagenes Maiorum"

Santorini. Agost 2008

"Tuast imago. Tam comsimilest quam potest", Plaut (Men.1013)

Aqui tens la teva imatge, tan similar a tu com es possible ser-ho.

En el mon llatí clàssic el terme "Imago" tenia divesos sentits, sempre al voltant del mateix concepte, es traduía habitualment per reflexe, ressò, duplicat. La mateixa paraula servía també per definir tot el conjunt de retrats, de màscares fetes en cera del avanpassats mes propers, "Imagenes Maiorum", que les families romanes solíen guardar amb cura en lloc principal de la domus i que arranjaven i passejaven periòdicament en esdeveniments, enterraments i dies assenyalats.  Lluny de representar un arcàic ritual tribal, els cronistes romans ens descobríen llavors en aquells retrats, el respecte, la memòria, el record permanent per als difunts. Aquelles màscares equivalíen al "elogium", al "cursus honorum", a la biografía del representat i servíen d'exemple i model, de mirall on reflexar la seva vida, per a joves i nens.

Memòria, record, "imago", en definitiva "elogium",  son potser també avui els missatges ocults en el retrat modern. Embadaleixo pensat-hi, tot resseguint el monocrom d'aquell Santorini de postal de l'estiu del 2008.