Colors d'"Stilus"

"Stilus"

Rive Gauche

Paris. Abril 2014

"Una vez mas una mano malvada ha sido dirigida por un odio estúpido, hiriendo de muerte a una mujer y una emperatriz, llenando de luto a todo un pueblo y de indignación a todo el mundo civilizado. En la tarde de ayer, según noticia que nos comunican, un asesino dió muerte a la Emperatriz de Austria (Isabel de Baviera, Sissí), saciando sus instintos de fiera en una mujer que ha sido modelo de mujeres, esposas, de madres y soberanas..." 

La Vanguardia, 10 de Setembre de 1898, pagina 4

Ginebra, Llac Leman, finals d'estiu de 1898, Luigi Lucheni, temporer de la construcció, probablement anarquista convençut, de ben segur torturat per un profund sentiment de venjança de classe contra el poder absolutista d'aquella Europa de tombants de segle, decideix alliberar-se i acabar el seu particular martiri atemptant mortalment amb un estilet contra un gran símbol de l'aristocràcia de l'època, tot un estil, Isabel de Baviera, Sissí, Emperadriu consort d'Austria i reina d'Hongria.

Sissí, innocent objectiu d'un assassí anònim, noble i model de distinció públic, feia anys però que vivia en privat el seu propi martiri, la seva pròpia obsessió. Per a Isabel, esclava d'una gran bellesa física i del seu propi estil, mantenir obstinadament el seu pes de 50Kgs, repartits en una estilitzada estatura d'1,72, i amb una cintura de encara no 50 centímetres, s'havia convertit en una dèria malaltissa des de que quaranta anys abans havia donat a llum als seus 4 fills. Les seves famoses i extenuants passejades de dia complert que feien créixer les queixes d'acompanyants i servents; taules d'exercicis gimnàstics impossibles sobre espatlleres, anelles i escales instal·lades especialment per al fet en tots els seus palaus; dietes tan restrictives com estrafolàries a base de carn crua, taronges o kèfir; formaven part compulsivament de les seves activitats diàries estimulades per una recerca constant de la perfecció física definitiva.

Sissí, vida i mort marcades, solcades per un estil. De l'original en  llatí "stilus" en deriva "estil" i  també tot un plegat de conceptes moderns que sobtadament potser, i sense adonar-se'n segur, marquen, solquen, el destí d'aquella Emperadriu. l'"Stilus" Romà era un petit instrument allarguissat acabat per un extrem en una punta molt aguda i per l'altre  en una petita espàtula. D'òs inicialment i  de metall mes endavant, l'estri  servia per escriure, per marcar, sobre tauletes de cera, apunts, comptes, lleis i lliçons, però amb el temps i en referència a l'estil, a la moda, a la forma amb la que s'utilitzava, el concepte derivà en paraules tan allunyades però a la vegada tan malauradament agermanades per a Sissí, com "estil", "estimul", "distinció" o... "estilet".

Colors de perseverança

"Boira al Canal del Nord"

Nordzeekanaal

prop d'Haarlem, Holanda. Agost 2013

“si levantase el asedio sin rendir la plaza no le tendría por hijo, y si moría en él no se preocupase que iría en persona a sustituirlo a pesar de estar viejo y enfermo, y si yo también moría vendría la duquesa desde España a hacer lo que no habían tenido valor y paciencia para hacer en la guerra" 

Don Fernando Alvarez de Toledo y Pimentel, Duque de Alba de Tormes, Estiu de 1572

“Queda clar pare, toca, ¡perseverar!”,  va  murmurar per a si mateix en Fadrique de Toledo al tornar a rellegir aquell darrer i maleït paràgraf de la carta del pare. 

Don Fernando, el “Gran Duc d’Alba”, comandant “a distancia” de l’exèrcit espanyol que el 1572 assetjava la ciutat  d’ Haarlem a la vella Flandes, l’actual Holanda, ordenava així al seu fill Fadrique el que havia de fer, si o si, en el futur mes immediat. Enmig de la guerra anomenada dels “vuitanta anys” entre Espanya, Felip II i el catolicisme mes ranci; i els "rebels" Holandesos, la casa d’Orange i el calvinisme mes punyent, Fadrique  rebia aquella resposta en relació a la seva petició, enviada setmanes abans, i en la que es feia referència a la fam, les malalties i els morts que els terços espanyols sofrien en aquelles terres llunyanes i pantanoses del vast imperi.

Aquells desastres eren deguts, no tan als enfrontaments directes amb els holandesos "rebels", si no a la molt deficient logística d’aprovisionament de bens i queviures que des d’Espanya s’havia fet d’aquell exercit. Fadrique intentava, amb aquell acostament  sense èxit, fer veure al gran Duc la necessitat d’abandonar i potser reorganitzar-se per tornar-s’hi, però aquest només li demanava, li ordenava de manera força vehement, una sola cosa: “perseverar”.

“Perseverar”, del prefix llatí “per-“ (completament, a través de, de principi a fi) sobre el adjectiu “-severus” (auster, greu, ferm, inflexible…), es d’on en podria emergir el significat final, mantenir-se fort e inflexible de principi a fi… Però,  potser mes interessant, menys dura, una etimologia de la paraula mes romàntica, segurament llatina també, amb origen en el prefix “Per se-” (Per si mateix), i “-verancia” , “-veramus” (en relació a la vista). En realitat, com quan esperes corroborar, veure, determinats fets o actituds només quan et mantens en el camí correcte i per tu mateix. En qualsevol cas, “perseverar” de seguir, persistir, mantenir-se ferm i en el camí correcte.

Molts anys mes tard i en el mateix escenari, els camins i les comunicacions han canviat considerablement, Haarlem i el seu mar interior, ja no estan assetjats ni bloquejats, comuniquen amb Amsterdam i el mar del nord mitjançant una gran xarxa de “camins fluvials”, entre ells l’increïble Noordzeekanaal, un canal artificial construït el 1865 de 25Km de longitud entre el port de la capital i les platges d’IJmuiden a l'oest del país.

Els cronistes continuen la història dient que en Fadrique de Toledo i el seu exercit van perseverar aquell any de 1572 arribant a tombar l'any següent la resistència rebel dels Orange i la ciutat , però, si hi ha una paraula clau en la historia dels Països Baixos que defineixi no només uns fets puntuals si no tota la seva gent i el seu devenir, es també i  sense cap mena de dubte, la mateixa: “perseverança”.

Modelar un territori hostil amb fermesa guanyant-lo al mar, fent-lo reviure després de cada nova inundació, no caient en el desànim cada cop que la natura s’hi ha oposat i ha desbordat les infraestructures creades amb esforç, il·lusió i ingeni, no ha estat una tasca fàcil per aquest poble. Els holandesos han volgut “per se-“, “-veramus” el seu model de país, creient en ell i esperant veure’l créixer per si mateixos. Avui, sense por a equivocar-nos, podem dir que ho han aconseguit, tot i que, potser també derivat d’aquest mateix esforç, s’han convertit en un poble “-severus”, dur, auster, fins i tot altiu… si mes no, així ens ho han fet sentir cada cop que, tot de tant en tant, els hem o ens han visitat.

Colors dels extrems

WhatsApp entre el sol i la lluna
Teotihuacàn

Mèxic. Abril 2013

Teotihuacan, el lloc dels deus, persisteix en la tradició mexicana dels extrems. Zapoteques, Mixteques, Mexiques, Maies, Totonaques i... Espanyols hi deixen petjada. A Teotihuacan els extrems es toquen, la piràmide del sol s'enfronta a la de la lluna a banda i banda de la via dels morts. A l'extrem sud el palau de Quetzalcoatl, el deu de la sabiduria, el deu també dels extrems segons la cosmologia Nàuatl. Quetzal=emplomall, Coatl=serp, representant la dualitat inherent en totes les coses, també en els mesoamericans. La serp representant el cos físic i les seves limitacions, i les plomes, com a representació de l'esperit. Els mexicans contemporanis que hi pasejen o hi treballen també representen avui per a l'europeu dualitat, ara entre modernitat i tradició.



Descansant entre piràmides

Teotihuacàn
Mèxic. Abril 2013

Venent puntes d'obsidiana a la via dels morts

Teotihuacàn
Mèxic. Abril 2013

Colors de passió

Multitud de passions, de promeses, deslliurades al mon sense pudor

Basilica de Guadalupe

Mèxic. Abril 2013

Colors del Coyote

Esglesia de Sant Joan

Coyoacàn
Mèxic DF. Abril 2013

Roban con pistola a pasajeros de microbus en Coyoacán
Clausuran gasolinera ilegal en Coyoacán

No hi ha terme mig a DF. Tot es porta al límit. La religió, els negocis, la familia, el futbol, tot es passió, extrems.

Tot i això Coyoacàn, el lloc dels coyotes, es potser una illa, de fet ja ho era per als primers Espanyols que hi varen instalar el primer govern. Cases de colors, carrers empedrats, el museu de Frida Kalo, i escoles europees tanquen una de les setze delegacions del DF mexicà mes tranquiles.

Colors d'estiu


 

Tardes de migjorn

Palamós. Baix Empordà

Agost 2012

Tot just fa quatre dies que ha començat la tardor i ja enyoro l'estiu. Potser serà per la pluja, potser la llum, però l'enyoro encara que calurós, sorollós o ventós.

Colors d'adeu?



Encuriosits i confiats a l'hora



Desbocats



Ilusionats

No tinc clar si aquí comença l'adeu definitiu o es una mes de les decepcions per viure. El que si que tinc clar es que els que hi varem ser, encuriosits, confiats, desbocats o ilusionats, per un moment ho varem creure possible.

Colors de llum. Barcelona "qcln" 2

 "Quan cau la nit"

Barcelona. Foto de curs del MMB

Març 2012

No acabo d'entendre el concepte, potser només es tracta de reflexar el destí, l'al.leatorietat, o potser només es tracta d'un exercici buscant els limits de la tecnología, si mes no, el resultat es extrany, un mar d'un blau ja negre i un horitzó de ciutat que només dibuixa en llum el teu propi balanceig sobre les ones. ¿Autoretrat de moviment?... potser...

Colors repetits. Barcelona "qcln"

 "Quan cau la nit"

Barcelona. Foto de curs del MMB

Març 2012



Van esser només uns instants, però l'avís va ressonar per coberta. Tothom la te, però no per repetida es menys impressionant. Barcelona "qcln" -quan cau la nit- des de la coberta del Santa Eulalia.

Colors del "Code Noir". Quimper

Detall

Quimper

Desembre 2011

Em resulta dissonant aquesta imatge de detall d'una de les cases medievals amb artesonat de fusta i pisos en voladís del centre de Quimper. La figura que soporta la viga te clarament faccions de raça negra. El color, la posició, l'expresió, son difícils de contextualitzar en la Bretanya Francesa medieval sino es perque podría tractar-se de la representació d'un esclau. Representació, de ben segur desvergonyida, de la condició de negrer del seu primer propietari.

Les implicacions demostrades de França en el tràfic i us continuat d'esclaus africans entre els segles XVI y XIX, tant a les colònies d'ultramar com al continent, son semblants a les d'altres nacions negreres com Espanya, Gran Bretanya i Portugal. Sembla impossible però, que en el país de la il·lustració, els drets humans i la revolució s'arribi a conviure durant tants segles amb aquesta pràctica. Si mes no, el que potser en atenció a aquesta realitat resulta diferencial es que, amb Colbert primer i amb Lluis XIV després, França es "preocupà" per establir el mes documentat i regulat sistema de gestió d'esclaus de l'Europa negrera: El "code noir". 60 articles composen aquest codi de conducta que proposa regular cristianament el tractament dels esclaus de la França de finals del S XVII.

Amb distancia i des de la nostra modernitat fa fredat rellegir els 60 articles, on la propietat dels esclaus no es posa en dubte sino que es regula, on s'estableix en quantitat i qualitat el càstig corporal, i ,entre d'altres questions, on es defineixen els procediments "cristians" per establir la propietat dels fills fruits de les relacions creuades entre esclaus i esclaves, homes lliures i patrons.

Avui Quimper es una ciutat per passejar i gaudir d'un centre històric farcit de botigues i boulangeries, on només els famosos "macarrons" multicolors de galeta, especialitat de la ciutat, poden convertir-te en esclau, tot i que, com es evident, cal vigilar també amb els detalls.

Colors de "Chouan". Quiberon

Trist i taciturn, com el caràcter del "chouan" -"mussol"- em resulta el record de l'escenari de boires de Quiberon i la seva cote sauvage. "Chouan", però, a Quiberon no només identifica un sentiment o una imatge borrosa sinó també un episodi gris i carrincló de la història moderna Francesa, l' "Expedició de Quiberon", la contra-revolució de 1795.

450 canons arbolava la flota anglesa que la nit de Sant Joan d'aquell any desembarcava a la península de Quiberon, al bell mig de la Bretanya sota una bandera dubtosa. Els britànics, veïns i conspiradors  en permanent conflicte, acompanyen un arreplegat exercit de fills de la frança monàrquica, exiliat durant anys i armat fins a les ungles pels seus socis, que pretén acabar amb la revolució il·lustrada i restaurar la monarquia absolutista de Lluis XVII.

Els realistes francesos que arriben  per mar i els "chouans" que des de la resistència s'hi afegeixen, viuran el somni dels seus objectius durant setmanes a Quiberon, ocupant la península i fent-se forts pam a pam.

De "mussols" arribaràn a contar-se'n mes de quinze mil a la regió, però l'exercit republicà, millor armat i preparat, començarà la contra ofensiva a primers de Juliol, fent recular els mussols, sumant a la població local en el caos i alliberant pobles i fortificacions que ells mateixos havien abandonat dies abans tot retirant-se cap a l'interior.

Els "mussols" acabaràn en la seva fugida fent-se forts a Penthievre des d'on després de pocs dies de setge les xalupes de la flota anglesa  tornaràn a recollir-los per retornar-los enlloc. Els anglesos recolliràn tot just 2500 homes que hauràn acabat encara no en trenta dies sense il.lusions ni pais ni futur.

Tristos, taciturns i en un dolorós fracàs, potser per quí o per com eren, pero potser també perque foren els vençuts.

Colors de desigualtat. Concarneau

Port de Peche. Concarneau. Desembre 2011

Ville close, Concarneau. Desembre 2011

"Rive gauche". Concarneau. Desembre 2011

Potser resulta massa irreverent escriure sobre desigualtat en aquest Concarneau d'avui tan ben endreçat, tan polit, però potser també cal. No puc deixar de recordar el camí de ronda de l'actual "rive gauche" de la ciutat farcida de "maisons" de postal envoltades de jardins atlàntics, gespa, i "chaise longues" de fusta "décapé" en recerca de sol, quan penso en la història contraposada de segmentació i discriminació d'aquell Concarneau de revolució industrial del primer terç del segle XX. 

Al tombant de segle, ciutats costaneres de Bretanya, Galícia, i País Basc, bullíen en una creixent i novíssima industrialització de la producció de conserves de peix. Aquella nova industria, en un marc general de revolució tecnològica, va ésser també escenari d'assaigos i conflictes en el que hom anomenarà mes tard  relacions laborals. Un dels assaigos mes desigual d'aquells anys fou l´anomenat "contracte implícit".

Mentre que els tallers de llauna eren considerats la joia d'aquella industria i els especialistes -homes- que s'hi contractaven gaudien de les millors condicions laborals possibles, la ma d'obra femenina, a preu fet i en precari, representava una força de treball segura i dòcil de la que hom podia nodrir-se quan i com fos mes adient per als interessos de la producció i els costos. Tret d'algunes "diàries" -contractades a diari durant tota la temporada per la seva productivitat o poca conflictivitat-, la gran majoria d'aquelles dones mai signarien un contracte o rebrien una nòmina, no tindrien res mes que el tracte implícit, verbal, amb el patró, i serien cridades a la feina per les campanes de la fabrica quan fos necessari i durant el temps que fos necessari. 

La desprotecció d'aquelles obreres era evident i consentida per encarregats, patrons i administracions -homes-. Era ben sabut que no es mantenia tampoc un control estricte de la jornada i tampoc proves documentals d'aquelles relacions, els pocs judicis que veien la llum a les magistratures per acomiadaments sense mesada, reclamació d'impagaments en el sou o  per impagament de les hores extres estaven condemnats al fracàs, sense proves, sense advocats, no hi havia justícia per als pobres i menys per a les dones.

La revolució industrial a Concarneau, de la mateixa manera que a moltes altres ciutats costaneres de l'Europa dels pimers anys del segle XX es construí poc a poc sobre les bases del poder i la desigualtat que anys mes tard la lluita social posarà en crisi. Avui la ciutat, en un deliri de desigualtat social mes que de gènere, s'ha convertit en una industria del turisme d'èlit a la "rive gauche" i de masses uniformes a la "ville close", i ha deixat  enllaunades aquelles velles històries en blanc i negre que ja només tenen testimoni en cartes i hemeroteques.

Colors de "La Vieille". Mar d'Iroise

La Vieille. Pointe du Raz. Desembre 2011

"La goleta "Surpise", de Paimpol, s'ha donat per perduda la nit del 18 al 19. S'han recollit avui dues boies de la goleta en el infern de Plogoff. No hi ha noticies de la tripulació. Testimonis afirmen que el far de La Vieille no estava encès aquesta nit i que la seva sirena de boira havia treballat de manera intermitent. El naufragi es suposa nomes a 400 metres de les roques de Plogoff. Ha estat aquest mati quan pescadors de Port-Loubous han divisat incomptables desfetes surant per la costa en una llargada de 500 metres. Dos cossos han estat trobats fins al moment, un d'ells amb una franel·la amb les sigles LB i un anell de noces d'or. El segon es d'un home fort, d'1m 75 cm , vestint nomes una camisa americana verda. Es creu que un dels cossos es del capità de la goleta inscrita a Paimpol". L'Ouest-Eclair. Pointe du Raz, 20 de Febrer de 1926

L'infern de Plogoff forma part del mar d'Iroise en mig de la costa Bretona que s'exten des de l'Illa de Sein fins la d'Ouvessant, el veritable "non plus ultra", el "finisterre" celta. Iroise es un dels mars mes perillosos d'Europa on les tempestes son reines i les ones salvatges. El far de "La Vella", en mig d'aquest infern, intenta persistir i es el referent de navegants des de la seva construcció en els darrers anys del segle XIX fins avui, però, aquella nit de Febrer de 1926 el far calla i el desastre es consuma. La noticia de L'Ouest-Eclair no ho explica, tot i que en realitat aquell es confirmarà, anys mes tard, com un moment important en la història contemporània de Bretanya.

L'hivern de 1925 al 26 resultà especialment dur en aquell indret, i un conjunt continuat de tempestes encadenades impediren durant setmanes el relleu dels faroners de "La Vella". Mandolini i Ferracci, dos homes de mar , únics recursos en el far des de l'inici d'aquell hivern tres mesos abans, hissen desesperats la bandera negra demanant auxili quan ja no hi veuen sortida, però dia darrera dia es fa del tot impossible rescatar-los, i poc a poc, fins a la extenuació, el seu alè s'acaba fins el punt que "La Vella" deixa d'enllumenar l'estret aquella llarga nit d'hivern atlàntic. Mandolini i Ferracci eren cors, mutilats de la gran guerra, que ocupaven un lloc reservat per l'administració en atenció a la seva reinserció. Les cròniques de l'època, dures amb aquella política, culparan la minusvalia dels faroners d'afeblir encara mes les poques possibilitats de rescat de la parella.

No fou fins a primers de Març que una petita barca de pesca local, amb penes i dolors, aconseguí el miracle, accedint a l'illot, contactant amb els cors i rescatant-los definitivament. En un primer moment l'incident fou tractat nomes en premsa local però mes tard el parlament Francès eliminà l'ofici de faroner d'aquella política d'inserció.

Pointe du Raz avui, segueix semblant aquell "Finisterre" celta, impressionant viatgers i curiosos, tremolant sota els cops d'un vent gruixut i persistent, i "La Vella" segueix representant, sòlidament i pesada, un vell paper de vigia en mig de l'infern.

Impressionant, colpidor, magnífic.

Colors de les "Penn-Sardine". Douarnenez

Port-Rhu. Museu del vaixell. Douarnenez. Desembre 2011 

Port de Rosmeur. Douarnenez. Desembre 2011 

Port Rosmeur. Douarnenez. Desembre 2011

"Penn-Sardine" (Cap de sardina en bretó) es el mal nom de les dones de Douarnenez del segle passat. Les seves còfies al vent, revisitades ara només en antigues fotografies, així ho testimoníen. El port pesquer de Douarnenez, Port Rosmeur, igual que aquelles velles fotografies, vol encara recordar un passat feiner, i, tot i que no se'n surt del tot, si que sembla deixar-ne imatges vives aquí i allà del que va ser. Dipòsits de gasoil gegantins que avui son desmesurats per una flota que ja no hi es, molls de descàrrega funcionals a peu de conserveres que avui son buits, mariners disposats a tot que ara sense vaixell passen les hores i els dies mullant el cuc, cafès a peu d'escales que nomes en mantenen el nom i el plat du jour per als turistes, i inacabables obradors de peix, fortalesa d'aquelles penn-sardines, que imagino ara deserts i que semblen testimoniar secreta però pomposament un passat forçosament frenètic.

Aquell Douarnenez dels primers anys del S XX, va arribar a ser una potencia industrial. Des de les conserveres de la ciutat s'abastía el 80% de la producció mundial de conserva de sardina. Avui només en queden un parell, entre elles la Connetable, la mes antiga, la mes autèntica, la que creà en Robert Chancerelle el 1853. Aquella "friture", així es com s'anomenaven llavors, posà en pràctica per primer cop un important avenç científic de l'època: l'esterilització. Chancerelle va comprendre inmediatament la importància industrial del descobriment i l'aplicà a satisfacció i amb èxit evident a la conserva de la sardina de l'Atlantic.

Anys de bonança, de crisi, de guerres i davallades, guiaren els Chancerelle, els seus imitadors, Douarnenez i el seu devenir,  per aquell S XX que sembla avui ja oblidat si no fos perque encara hi queden "penn-sardines" de foto i un museu flotant que fan per recordar-ho.

Colors del mar d'Ys. Douarnenez

¿L'Armada de Gradlon?. Douarnenez. Desembre 2011

"Abaoue ma beuzet Ker Is 

N'eus kavet den par da Paris"

Des que va desapareixer la ciutat d'Ys (Ker-Is),

ningú ha trobat res igual a Paris (Par-Is).

En un temps molt i molt llunya i en un indret molt i molt desconegut en el mar de Douarnenez, el rei Gradlon, renaixent en la vida després d'anys i anys desconsolat per la mort de la seva muller, accedeix als desitjos de  Dalhut, la seva estimada filla de rinxols daurats que tot just acaba de deixar enrera una mimada infantesa. Gradlon, rei i pare abnegat, reuneix a cents, a milers, els millors arquitectes, els millors fusters i ferrers del regne per construir per a Dalhut, i en mig del mar, la ciutat d'Ys, "Ker-Is" en bretó, la ciutat enfonsada.

Hom que hi va ser, diu que des de la costa semblava que les cúpules i els terrats de la ciutat sorgien directament de l'horitzò, però en realitat Gradlon construí la ciutat enfonsada en mig del brau mar de Bretanya envoltada d'un mur de pedra impenetrable que la protegía dels seus embats. Ys es convertí en una ciutat de somni, però secreta, privada, només accessible per una gegantina porta de bronze de la que només en Gradlon en tenía la clau.

Dalhut resultà dona i reina d'Ys, i tornà la seva consentida infantesa en desordre, llibertinatge i luxúria. Ys, amb Dalhut al capdavant, es convertí també en una ciutat d'excessos, de festes interminables, on Dalhut escollía quan i amb qui , i on  les matinades servien per esborrar els rastres de la nit anterior tot sabent que els janets de la reina rondaven i llençaven mar enllà, en la badia dels Trespasses (la badia dels morts), les desfetes dels escollits un cop no els hi quedava cap alè.

Però un dia Dalhut s'enamora de veritat de l'escollit i aquest la ensarronà perque, en prova d'amor, arrebasses al seu pare la clau de la ciutat. Dalhut hipnotitzada per aquell jove entrà d'amagat a la cambra del seu pare i consumà el furt sense pensar-ho.

La llegenda celta de la ciutat continua i continua, desenmascarant aquell jove (angel o dimoni, depen del narrador), emocionant amb la venjança que pren el mar amb tota la seva força abalançant-se sobre aquella ciutat fora de mida, i de ben segur que no acaba be ni per Dalhut, ni per Ys, ni per l'Armada de Gradlon que queda destrossada. Tot queda submergit sota el mar bretó i nomes un vell Gradlon sobreviu a la catàstrofe retirat a Quimper de per vida.

Els bretons d'avui i el seu orgull celta recorden per sempre Ys i la comparen en esplendor i grandesa amb l'antiga Lutecia, avui Paris, (Par-Is, en bretó "Semblant a Ys"), tot fent valer un sentiment de diferenciació que els honora en una França cada cop mes uniforme.

Colors de Marina. Brest

Brest. Bretanya. Desembre 2011

Castell de Brest. Bretanya. Desembre 2011 

Brest. Bretanya. Desembre 2011

Un nou rècord del mon de velocitat batut. Loïck Peiron i la seva tripulació a bord del maxi Banque Populaire V acaben de batre'l. Quina passada!! la volta al mon en 45 dies, 26,5 Kn de mitja, això es volar no navegar. Impossible imaginar com en Loïck i els seus valents de la Jules Verne es deuen sentir, tot i que, si tanco els ulls, si en puc recordar l'escenari d'arribada: La marina de Brest.

Recordo una ciutat nova, reconstruïda a les esquenes del castell que domina la seva immensa marina. Una allarguissada marina que te nom i vida pròpia, una marina que no depèn de la ciutat i que acull ordenadament tots els usos coneguts, porta-contenidors, granels, pesca, esbarjo, marina històrica, defensa... i en totes les seves vessants, amarrament, draçana, desballestament... Recordo també una ciutat tancada, tancada per hivern, per obres, tancada els dilluns, i trencada, trencada per ponts, trencada i reconstruïda en mil conflictes.

Però sobretot recordo la seva rada, profunda, blava, persistent, una rada, que sense haver-hi navegat, la imagino en calma, segura, protegida. Sense cap dubte, ¿ Que millor que Brest per tornar després de la proesa ?, l'has encertat Loïck, ja sou a casa. 

Colors de Trégastel

Trégastel. Bretanya. Desembre 2011

Trégastel. Bretanya. Desembre 2011

Marea baixa a Trégastel. Bretanya. Desembre 2011

Trégastel 1441, el Duc de Bretanya, Joan V, necessita homes per a una misteriosa expedició a Escòcia i en pregona els beneficis. 

Els germans Guillouzer i 5 valents de mar mes veïns Trégastel, s'hi avenen i s'enrolen com a mariners en el projecte. 

Acompanyen als senyors, ambaixadors del duc, i tot creuant el canal de la manega s'endinsen en els vorals del mar del nord amb destí desconegut.

Passen els dies, les setmanes sense noticies, però uns mesos mes tard retornen a Bretanya amb bones noves per a tothom, families i veins, pero sobre tot bones noves per al duc. No porten victòries, ni hostatges, ni or, només porten un retrat:

- Monsenyor Joan, Isabela, "es bella, te el cos dret i ben format, i sembla disposada a tenir fills, tot i que parla poc,  potser no per discreció sinó per una gran simplicitat" (1) 

-"Estimats amics, jo us demano que torneu a Escòcia i que me la porteu, ella es la que desitjo" (2)

Joan V troba en aquell retrat d'Isabela, Isabela Estuardo filla del rei d'Escocia, la dona ideal per al seu fill Francesc, duc de Montfort que acabava de quedar viduu, i de retruc troba també una nova excusa per aliar-se amb Escòcia contra aquella Anglaterra tant i tant sagnant. Tant agraït queda amb els mariners de Trégastel que lliurarà la vila d'impostos ducals durant anys.

No se si encara queden avui homes de mar com els Guillouzer a la Trégastel que varem conèixer, a terra segur, navegant entre un mar de cases d'estiu per llogar, en la inmobiliaria que llueix el seu nom.

(1) Lobineau, Histoire de Bretagne, Paris 1707, p.618
(2) Ibid. p.619

Colors del rosa. Ploumanac'h

Pointe de Squewel. Ploumanac'h. Desembre 2011

Ploumanac'h. Desembre 2011

Far de Ploumanac'h i el de les Set Illes al fons. Desembre 2011

El meu record d'aquell mati de Desembre passejant pel camí dels duaners de Perros a Ploumanac'h esta farcit de colors, de vent i de "colbertisme". Rellegint aqui i alla, resulta fàcil d'imaginar quan es necessitaven mes de 100 dies per recórrer tot el camí des de Mont St Michel fins Nantes, i els duaners de Colbert, al voltant de 1670, vetllaven, tot i que sense saber-ho, per un dels principis bàsics del que hom anomenarà anys mes tard el "colbertisme". 

En realitat "colbertisme" es sentit comú en un context de mercat nou, es tornar als origens, als teus, basicament  es proteccionisme. Jean Baptiste Colbert des de el seu càrrec de supervisor general de finances de Lluis XIV, i en recerca d'una gran França al servei del rei, aplica conceptes que ara ens resulten bàsics però que en certa mesura estan encara avui en alguns dels programes electorals de dretes i esquerres. Vendre a l'exterior mes que comprar i augmentar els impostos, portaran a Colbert al miracle, portaran a França a l'eliminació del deute públic. 

Es en aquest context de proteccionisme Francés que Colbert crea les companyies marítimes de les Índies per promoure el nou comerç amb les colònies, les manufactures reials per millorar la qualitat dels productes locals, els impostos indirectes a l'alcohol, el tabac i altres productes amb afany recaudatori, i restringeix amb aranzels extraordinaris les importacions de productes d'ultramar. Sense saber-ho, els duaners i el seu camí de ronda, el camí de Colbert, seràn garants contra el contraban d'aquesta politica. 

Avui el cami dels duaners nomes es una excusa per passejar al voltant del blau i fer enmudir turistes i curiosos amb els colors, les formes de granit rosa i les llums de la costa bretona.

Colors de marea baixa. Perros-Guirec

Perros-Guirec. Bretanya. Desembre 2011

Perros-Guirec. Bretanya. Desembre 2011

Perros-Guirec. Bretanya. Desembre 2011

"Nos hacemos un deber en dar publicidad a las señales de mareas que para comodidad de los navegantes ha uniformado el gobierno del vecino imperio. Son de tanto interés para el comercio que nuestros buques sostienen con los puertos y radas de las costas del Norte de Francia, ya demasiado considerable, que creemos hacer un verdadero servicio a los capitanes a cuyas manos pueda llegar la presente publicación haciéndoles conocer las señales que el ministerio de agricultura comercio y obras públicas de Francia ha adoptado para indicar al navegante las elevaciones y movimientos de las mareas en las barras de los puertos de su litoral septentrional. Dichas señales serán hechas con bolas y banderas izadas a un palo y a una verga trasversal conforme se indica en el adjunto plan. Las bolas estarán pintadas de negro a fin de que se perciban mejor. " La Marina, revista cientifica, militar, administrativa, historica, literiaria, politica y de comercio. Madrid 1856.

Avui potser ja no calen ni banderes ni boles, ni vergues transversals, però per a un fill del mediterrani la sorpresa del flux i reflux de l'aigüa es tan evident que encara que conegui perfectament la teoria no entenc el resultat. Infraestructures, comportes, senyals, tot sota sospita, sota condició imaginant que passarà quan torni la buidor i el blau s'allunyi.

Colors del Canal. Cap Fréhel

Far de 1950 i Torre de Garangeau. Cap Fréhel. Desembre 2011

Cap Fréhel. Desembre 2011

Fort La Latte des del Cap Fréhel. Desembre 2011

A 1650, mentre a Catalunya, i en plena decadència de la república de Pau Claris, les tropes castellanes avancen per el plà de Lleida cap a Barcelona, França aliada fins feia poc d'aquella enganyada Catalunya i un cop ocupats els territoris nordcatalans del Rossello que tant interessaven, dona per acabat el conflicte i deixa a la seva sort Barcelona i el seu govern. Mentre tant, molt mes al nord i lluny d'aquella oblidada ja guerra dels segadors, armadors i comerciants "malouins" decideixen instal·lar un nou foc a la costa de Fréhel per ajudar a la navegació del canal. Com qualsevol iniciativa privada busquen financiació i amb les taxes que cobren als vaixells que naveguen per la rada de St Brieuc paguen la construcció i les despeses. Es tracta d'un fanal de foc de carbó dins una estufa de ferro al capdamunt d'una  torre. Aviat, i dins la magnificent i nova economia absolutista francesa que deixava Catalunya en precari, la inversió es considerarà obsoleta, el foc massa baix, massa breu, massa "privat".

A 1702 i després de la visita del gran comissari general de fortificacions i mariscal de França Vauban, l'arquitecte Garangeau, enginyer del rei, inicía i construeix la segona torre que encara avui es present al cap Fréhel, la torre Garangeau, tot deixant en no res la iniciativa privada dels comerciants "malouins". La monarquia absolutista de Lluís XIV es fa evident i defenses, ciutadelles, fortaleses i ports militars de mes de 340 ciutats franceses passaran inexorablement per les seves mans.

Torre Garangeau (http://patrimoine.region-bretagne.fr)

Però la nova construcció no farà variar la vida dels faroners, la nova torre de Fréhel mesura 15 metres d'alçada i també s'alimenta de carbó. La llum del braser que havia de ser mantigut, ho seguirà sent en mig de tempestes i vents que voleien fums, escòria, cendres i pols.

La marina recomanarà llavors al faroners que fassin la seva feina amb mascares de bronze, braçals i manilles tant per encendre com per mantindre els focs, i aquests viuran dins la torre sense cap confort, sense transport i a mes de mitja jornada de St Malo, fent-se càrrec d'una quinzena de cabassos de carbó diaris per mantindre el foc viu, havent-los de transportar e hissar a mà els 15 metres d'alçada de la nova torre per escales de cargol i passarel·les relliscoses.

De dia treball dur de neteja i manteniment, cendres i carbó.

De nit vigília.

Aquella França absolutista potser ja no, però el vent, la boira i la solitud romanen encara ara al pais de Fréhel, tot i això, es ben cert que s'em fa molt difícil, quasi impossible, imaginar avui la vida d'aquells homes de mar en mig d'aquesta nova Bretanya del turisme i del ciment tancat per hivern.