dimarts, 20 de gener de 2015

Colors d'"Stilus"

"Stilus"
Rive Gauche
Paris. Abril 2014

"Una vez mas una mano malvada ha sido dirigida por un odio estúpido, hiriendo de muerte a una mujer y una emperatriz, llenando de luto a todo un pueblo y de indignación a todo el mundo civilizado. En la tarde de ayer, según noticia que nos comunican, un asesino dió muerte a la Emperatriz de Austria (Isabel de Baviera, Sissí), saciando sus instintos de fiera en una mujer que ha sido modelo de mujeres, esposas, de madres y soberanas..." 
La Vanguardia, 10 de Setembre de 1898, pagina 4

Ginebra, Llac Leman, finals d'estiu de 1898, Luigi Lucheni, temporer de la construcció, probablement anarquista convençut, de ben segur torturat per un profund sentiment de venjança de classe contra el poder absolutista d'aquella Europa de tombants de segle, decideix alliberar-se i acabar el seu particular martiri atemptant mortalment amb un estilet contra un gran símbol de l'aristocràcia de l'època, tot un estil, Isabel de Baviera, Sissí, Emperadriu consort d'Austria i reina d'Hongria.

Sissí, innocent objectiu d'un assassí anònim, noble i model de distinció públic, feia anys però que vivia en privat el seu propi martiri, la seva pròpia obsessió. Per a Isabel, esclava d'una gran bellesa física i del seu propi estil, mantenir obstinadament el seu pes de 50Kgs, repartits en una estilitzada estatura d'1,72, i amb una cintura de encara no 50 centímetres, s'havia convertit en una dèria malaltissa des de que quaranta anys abans havia donat a llum als seus 4 fills. Les seves famoses i extenuants passejades de dia complert que feien créixer les queixes d'acompanyants i servents; taules d'exercicis gimnàstics impossibles sobre espatlleres, anelles i escales instal·lades especialment per al fet en tots els seus palaus; dietes tan restrictives com estrafolàries a base de carn crua, taronges o kèfir; formaven part compulsivament de les seves activitats diàries estimulades per una recerca constant de la perfecció física definitiva.

Sissí, vida i mort marcades, solcades per un estil. De l'original en  llatí "stilus" en deriva "estil" i  també tot un plegat de conceptes moderns que sobtadament potser, i sense adonar-se'n segur, marquen, solquen, el destí d'aquella Emperadriu. l'"Stilus" Romà era un petit instrument allarguissat acabat per un extrem en una punta molt aguda i per l'altre  en una petita espàtula. D'òs inicialment i  de metall mes endavant, l'estri  servia per escriure, per marcar, sobre tauletes de cera, apunts, comptes, lleis i lliçons, però amb el temps i en referència a l'estil, a la moda, a la forma amb la que s'utilitzava, el concepte derivà en paraules tan allunyades però a la vegada tan malauradament agermanades per a Sissí, com "estil", "estimul", "distinció" o... "estilet".





dimarts, 23 de desembre de 2014

Colors de perseverança

"Boira al Canal del Nord"
Nordzeekanaal
prop d'Haarlem, Holanda. Agost 2013

si levantase el asedio sin rendir la plaza no le tendría por hijo, y si moría en él no se preocupase que iría en persona a sustituirlo a pesar de estar viejo y enfermo, y si yo también moría vendría la duquesa desde España a hacer lo que no habían tenido valor y paciencia para hacer en la guerra

Don Fernando Alvarez de Toledo y Pimentel, Duque de Alba de Tormes, Estiu de 1572

“Queda clar pare, toca, ¡perseverar!”,  va  murmurar per a si mateix en Fadrique de Toledo al tornar a rellegir aquell darrer i maleït paràgraf de la carta del pare. 

Don Fernando, el “Gran Duc d’Alba”, comandant “a distancia” de l’exèrcit espanyol que el 1572 assetjava la ciutat  d’ Haarlem a la vella Flandes, l’actual Holanda, ordenava així al seu fill Fadrique el que havia de fer, si o si, en el futur mes immediat. Enmig de la guerra anomenada dels “vuitanta anys” entre Espanya, Felip II i el catolicisme mes ranci; i els "rebels" Holandesos, la casa d’Orange i el calvinisme mes punyent, Fadrique  rebia aquella resposta en relació a la seva petició, enviada setmanes abans, i en la que es feia referència a la fam, les malalties i els morts que els terços espanyols sofrien en aquelles terres llunyanes i pantanoses del vast imperi.
Aquells desastres eren deguts, no tan als enfrontaments directes amb els holandesos "rebels", si no a la molt deficient logística d’aprovisionament de bens i queviures que des d’Espanya s’havia fet d’aquell exercit. Fadrique intentava, amb aquell acostament  sense èxit, fer veure al gran Duc la necessitat d’abandonar i potser reorganitzar-se per tornar-s’hi, però aquest només li demanava, li ordenava de manera força vehement, una sola cosa: “perseverar”.
“Perseverar”, del prefix llatí “per-“ (completament, a través de, de principi a fi) sobre el adjectiu “-severus” (auster, greu, ferm, inflexible…), es d’on en podria emergir el significat final, mantenir-se fort e inflexible de principi a fi… Però,  potser mes interessant, menys dura, una etimologia de la paraula mes romàntica, segurament llatina també, amb origen en el prefix “Per se-” (Per si mateix), i “-verancia” , “-veramus” (en relació a la vista). En realitat, com quan esperes corroborar, veure, determinats fets o actituds només quan et mantens en el camí correcte i per tu mateix. En qualsevol cas, “perseverar” de seguir, persistir, mantenir-se ferm i en el camí correcte.
Molts anys mes tard i en el mateix escenari, els camins i les comunicacions han canviat considerablement, Haarlem i el seu mar interior, ja no estan assetjats ni bloquejats, comuniquen amb Amsterdam i el mar del nord mitjançant una gran xarxa de “camins fluvials”, entre ells l’increïble Noordzeekanaal, un canal artificial construït el 1865 de 25Km de longitud entre el port de la capital i les platges d’IJmuiden a l'oest del país.
Els cronistes continuen la història dient que en Fadrique de Toledo i el seu exercit van perseverar aquell any de 1572 arribant a tombar l'any següent la resistència rebel dels Orange i la ciutat , però, si hi ha una paraula clau en la historia dels Països Baixos que defineixi no només uns fets puntuals si no tota la seva gent i el seu devenir, es també i  sense cap mena de dubte, la mateixa: “perseverança”.
Modelar un territori hostil amb fermesa guanyant-lo al mar, fent-lo reviure després de cada nova inundació, no caient en el desànim cada cop que la natura s’hi ha oposat i ha desbordat les infraestructures creades amb esforç, il·lusió i ingeni, no ha estat una tasca fàcil per aquest poble. Els holandesos han volgut “per se-“, “-veramus” el seu model de país, creient en ell i esperant veure’l créixer per si mateixos. Avui, sense por a equivocar-nos, podem dir que ho han aconseguit, tot i que, potser també derivat d’aquest mateix esforç, s’han convertit en un poble “-severus”, dur, auster, fins i tot altiu… si mes no, així ens ho han fet sentir cada cop que, tot de tant en tant, els hem o ens han visitat.

diumenge, 5 de gener de 2014

Falsa pecunia

"Composició arriscada"
Cala Castell
Palamós, Desembre 2013
A Palamós, tot tancant per el nord la coneguda, meravellosa i protegida cala del Castell, sobre un petit promontori, en una petita península retallada sobre el mar a mes de 35 metres d'alçada, podem passejar-nos avui per el jaciment del que encara queda en peu de l'antic poblat ibèric de Castell.

Des del segle VI aC  el poblat de Castell, molt probablement degut a la seva ubicació privilegiada per al control i la pròpia defensa, va ser habitat per grups d'ibers indigetes. A diferencia de la resta de poblats ibèrics de la zona, Castell va tenir una evolució positiva durant la romanització que es produí a partir del segle III aC. El comerç amb la colònia romana d'Empuries i la seva situació estratègica, van fer persistir, reformar i ampliar el poblat mentre altres eren abandonats. No es fins el segle IdC, amb el deteriorament evident de les seves estructures arquitectòniques, quan sembla mes possible l'abandonament definitiu del poblat.

Noticies modernes sobre el Castell en tenim des de fa quasi be un segle, materials de tota mena omplen estanteries de museus i menjadors de particulars furtius, però, tot i haver-hi passejat cada estiu des que ho recordo, rellegir les memòries dels treballs i recerques que alguns han fet en els darrers anys, em fan imaginar un Castell mes proper, mes real, tot i que sigui precisament per "fals", per "fraudulent".
"Vista desde la plaça de les sitges"
Cala Castell
Palamós, Desembre 2013

En els darrers fulls de l'inventari d'un d'aquests treballs, concretament en el de l'any 2005, i entre una llarga i avorrida relació de troballes de fragments de ceràmica romana, íbera, àmfores, bols, claus i teules, hi podem llegir sobre la descoberta d'un element impensable: En un dels estrats mes propers a la roca mare, i per tant mes antic, del que se suposa era una habitació al voltant de la plaça de les sitges, tot just a l'inici de la península de Castell, l'arqueòleg titular de la campanya hi troba un Denari folrat de Paullus Lepidus (62 aC).

El denari, moneda romana de plata massissa, representà el valor de les coses i el serveis durant l' època del patró-plata, tot just després del patró-bronze, a partir del segle IIIaC. El denari ha estat per sempre la moneda romana mes coneguda i exportada, no per casualitat avui parlem de "diner" com a paraula derivada de la romana original i com a mitjà de valoració i d'intercanvi. El denari a mes de conegut i exportat fou també abastament "falsificat". De fet el denari trobat al Castell, es en realitat un frau, es tracta d'un denari acunyat sobre una base de bronze, i només folrat per un molt lleuger bany de plata. Una moneda falsa, "Falsa Pecunia", un engany.

Falsificar moneda no era un procés senzill en el segle IaC. Els "artistes" timadors utilitzaven laboriosos sistemes per aconseguir magnífics exemplars folrats que ben poc es podien diferenciar dels reals si no era per petites diferències de pes. D'una banda calia fabricar els encunys d'anvers i revers, d'altra els discs de bronze, i finalment calia dissenyar els mètodes per adherir el recobriment de plata de manera prou solida per fer segur l'engany. Tot i que habitualment i per raons obvies la producció de moneda falsa es duia a terme en contexts privats, ocults i desconeguts, en ocasions es duia també a terme en la mateixa seca oficial. En aquest cas es fa necessari pensar que l'us fraudulent dels encunys oficials havia de ser necessariament dut a terme per funcionaris corruptes, potser imaginatius, segur en recerca de grans i nous beneficis.
"La foradada"
Cala Castell
Palamós, Desembre 2013
Reconèixer un denari fals també era una feina extremadament difícil per la gran majoria de la població ibera. De ben segur que reconèixer els centenars de monedes amb encunys diversos i de curs legal que pagaven intercanvis i serveis en ubicacions obertes al comerç mediterrani com Empúries o Castell, era una tasca arriscada. Mes de 200 monedes, nomes romanes i de curs legal, en el segle IIaC, i prop de 900 ja al segle IdC, farcien un escenari monetari difícil de classificar, ideal per als falsaris. Fins i tot, alguns "artistes" confiats, o maldestres depèn de com es consideri, fan córrer per tot el territori de l'imperi falsificacions híbrides, monedes amb anvers i revers copies de monedes originals diferents. La moneda folrada del Castell però, probablement no era pas única, híbrida, ni difícil de classificar. En realitat penso que hauria de ser una de les monedes corrents habituals. Com a exemple, a Empúries, anys mes tard, sobre el segle IdC, algú, possiblement també iber, hi deixa enterrat un tresor de 89 denaris entre els que hi ha dues peces oficials i corrents de Paullus Lepidus encunyades a la mateixa seca de Roma en el 62aC, idèntiques a la de Castell.

En el segle IaC amb un denari podies comprar 2 corders, ó 6 conills, ó 50 Kilos de figues o la desena part d'un bou de tir. Un denari era el sou de dos dies de feina d'un soldat romà, d'un operari, d'un jornaler del camp. Per al falsari doncs, produir i fer córrer un bon grapat de denaris falsos era un gran negoci (del llatí "nec-otium" es a dir la negació de l'oci). Només el pas del temps i l'efecte d'aquest sobre el folrat de plata que en desapareixer feia emergir el bronze i amb ell l'engany, o be la tasca dels "numulari", cambistes especialistes encarregats de retirar i destruir la moneda falsa, podien fer evident el frau.

Encara avui queda per decidir si Roma perseguia amb prou fermesa tota aquella "falsa pecunia" o be hi transigia tot tenint en compte els efectes diversos que sobre l'imperi tenia, com el de devaluar la pròpia moneda, el d'abastir de moneda territoris llunyans, el suplir la coneguda incapacitat de la seca romana per produir prou moneda oficial i fraccionaria, etc...

Fos el que fos però, la petita historia de la moneda de l'habitació de les sitges, al Castell, res a veure te amb la devaluació del denari, o amb territoris llunyans i molt menys amb la seca de Roma, probablement te a veure amb el treball i l'esforç d'una família ibera pagat amb engany, probablement amb una moneda que passà de ma en ma fins que quedà arraconada, enterrada en una petita península del mediterrani català i que segles després ha servit per fer de testimoni i excusa en una curta passejada per una història de frau, de funcionaris corruptes, de falsaris maldestres, i de mentides... tot tan antic i a la vegada tan proper com la mateixa humanitat.

diumenge, 13 d’octubre de 2013

AltresTall Ships



"Relluent"
Port Vell
Barcelona, Setembre 2013
 Tantes Tall Ship com participants, tantes Tall Ships com expectadors.

M'agrada passejar per el port de Barcelona quan tot just surt el sol. M'agrada veure com la ciutat es desperta. M'agrada viure en detall una festa com aquesta. M'agrada pensar en les diferentes Tall Ships, "Relluent", "Lluitant", "Lluint".



"Lluitant" per  sortir-se'n
Port Vell
Barcelona, Setembre 2013

"Lluint-se"
Port Vell
Barcelona, Setembre 2013

dimecres, 25 de setembre de 2013

Bany de primer sol

Bany de sol
Port Vell
Barcelona. Setembre 2013

Bany de primer sol al port de Barcelona. Una bona manera de celebrar Merce. No cal patir per buscar la festa, la regata també passa per davant del banc.

dissabte, 8 de juny de 2013

Colors dels extrems

WhatsApp entre el sol i la lluna
Teotihuacàn
Mèxic. Abril 2013

Teotihuacan, el lloc dels deus, persisteix en la tradició mexicana dels extrems. Zapoteques, Mixteques, Mexiques, Maies, Totonaques i... Espanyols hi deixen petjada. A Teotihuacan els extrems es toquen, la piràmide del sol s'enfronta a la de la lluna a banda i banda de la via dels morts. A l'extrem sud el palau de Quetzalcoatl, el deu de la sabiduria, el deu també dels extrems segons la cosmologia Nàuatl. Quetzal=emplomall, Coatl=serp, representant la dualitat inherent en totes les coses, també en els mesoamericans. La serp representant el cos físic i les seves limitacions, i les plomes, com a representació de l'esperit. Els mexicans contemporanis que hi pasejen o hi treballen també representen avui per a l'europeu dualitat, ara entre modernitat i tradició.


Descansant entre piràmides
Teotihuacàn
Mèxic. Abril 2013

Venent puntes d'obsidiana a la via dels morts
Teotihuacàn
Mèxic. Abril 2013

dissabte, 18 de maig de 2013

Colors de passió


Multitud de passions, de promeses, deslliurades al mon sense pudor
Basilica de Guadalupe
Mèxic. Abril 2013