Colors de perseverança

"Boira al Canal del Nord"

Nordzeekanaal

prop d'Haarlem, Holanda. Agost 2013

“si levantase el asedio sin rendir la plaza no le tendría por hijo, y si moría en él no se preocupase que iría en persona a sustituirlo a pesar de estar viejo y enfermo, y si yo también moría vendría la duquesa desde España a hacer lo que no habían tenido valor y paciencia para hacer en la guerra" 

Don Fernando Alvarez de Toledo y Pimentel, Duque de Alba de Tormes, Estiu de 1572

“Queda clar pare, toca, ¡perseverar!”,  va  murmurar per a si mateix en Fadrique de Toledo al tornar a rellegir aquell darrer i maleït paràgraf de la carta del pare. 

Don Fernando, el “Gran Duc d’Alba”, comandant “a distancia” de l’exèrcit espanyol que el 1572 assetjava la ciutat  d’ Haarlem a la vella Flandes, l’actual Holanda, ordenava així al seu fill Fadrique el que havia de fer, si o si, en el futur mes immediat. Enmig de la guerra anomenada dels “vuitanta anys” entre Espanya, Felip II i el catolicisme mes ranci; i els "rebels" Holandesos, la casa d’Orange i el calvinisme mes punyent, Fadrique  rebia aquella resposta en relació a la seva petició, enviada setmanes abans, i en la que es feia referència a la fam, les malalties i els morts que els terços espanyols sofrien en aquelles terres llunyanes i pantanoses del vast imperi.

Aquells desastres eren deguts, no tan als enfrontaments directes amb els holandesos "rebels", si no a la molt deficient logística d’aprovisionament de bens i queviures que des d’Espanya s’havia fet d’aquell exercit. Fadrique intentava, amb aquell acostament  sense èxit, fer veure al gran Duc la necessitat d’abandonar i potser reorganitzar-se per tornar-s’hi, però aquest només li demanava, li ordenava de manera força vehement, una sola cosa: “perseverar”.

“Perseverar”, del prefix llatí “per-“ (completament, a través de, de principi a fi) sobre el adjectiu “-severus” (auster, greu, ferm, inflexible…), es d’on en podria emergir el significat final, mantenir-se fort e inflexible de principi a fi… Però,  potser mes interessant, menys dura, una etimologia de la paraula mes romàntica, segurament llatina també, amb origen en el prefix “Per se-” (Per si mateix), i “-verancia” , “-veramus” (en relació a la vista). En realitat, com quan esperes corroborar, veure, determinats fets o actituds només quan et mantens en el camí correcte i per tu mateix. En qualsevol cas, “perseverar” de seguir, persistir, mantenir-se ferm i en el camí correcte.

Molts anys mes tard i en el mateix escenari, els camins i les comunicacions han canviat considerablement, Haarlem i el seu mar interior, ja no estan assetjats ni bloquejats, comuniquen amb Amsterdam i el mar del nord mitjançant una gran xarxa de “camins fluvials”, entre ells l’increïble Noordzeekanaal, un canal artificial construït el 1865 de 25Km de longitud entre el port de la capital i les platges d’IJmuiden a l'oest del país.

Els cronistes continuen la història dient que en Fadrique de Toledo i el seu exercit van perseverar aquell any de 1572 arribant a tombar l'any següent la resistència rebel dels Orange i la ciutat , però, si hi ha una paraula clau en la historia dels Països Baixos que defineixi no només uns fets puntuals si no tota la seva gent i el seu devenir, es també i  sense cap mena de dubte, la mateixa: “perseverança”.

Modelar un territori hostil amb fermesa guanyant-lo al mar, fent-lo reviure després de cada nova inundació, no caient en el desànim cada cop que la natura s’hi ha oposat i ha desbordat les infraestructures creades amb esforç, il·lusió i ingeni, no ha estat una tasca fàcil per aquest poble. Els holandesos han volgut “per se-“, “-veramus” el seu model de país, creient en ell i esperant veure’l créixer per si mateixos. Avui, sense por a equivocar-nos, podem dir que ho han aconseguit, tot i que, potser també derivat d’aquest mateix esforç, s’han convertit en un poble “-severus”, dur, auster, fins i tot altiu… si mes no, així ens ho han fet sentir cada cop que, tot de tant en tant, els hem o ens han visitat.

Falsa pecunia

"Composició arriscada"

Cala Castell

Palamós, Desembre 2013

A Palamós, tot tancant per el nord la coneguda, meravellosa i protegida cala del Castell, sobre un petit promontori, en una petita península retallada sobre el mar a mes de 35 metres d'alçada, podem passejar-nos avui per el jaciment del que encara queda en peu de l'antic poblat ibèric de Castell.

Des del segle VI aC  el poblat de Castell, molt probablement degut a la seva ubicació privilegiada per al control i la pròpia defensa, va ser habitat per grups d'ibers indigetes. A diferencia de la resta de poblats ibèrics de la zona, Castell va tenir una evolució positiva durant la romanització que es produí a partir del segle III aC. El comerç amb la colònia romana d'Empuries i la seva situació estratègica, van fer persistir, reformar i ampliar el poblat mentre altres eren abandonats. No es fins el segle IdC, amb el deteriorament evident de les seves estructures arquitectòniques, quan sembla mes possible l'abandonament definitiu del poblat.

Noticies modernes sobre el Castell en tenim des de fa quasi be un segle, materials de tota mena omplen estanteries de museus i menjadors de particulars furtius, però, tot i haver-hi passejat cada estiu des que ho recordo, rellegir les memòries dels treballs i recerques que alguns han fet en els darrers anys, em fan imaginar un Castell mes proper, mes real, tot i que sigui precisament per "fals", per "fraudulent".

"Vista desde la plaça de les sitges"

Cala Castell

Palamós, Desembre 2013

En els darrers fulls de l'inventari d'un d'aquests treballs, concretament en el de l'any 2005, i entre una llarga i avorrida relació de troballes de fragments de ceràmica romana, íbera, àmfores, bols, claus i teules, hi podem llegir sobre la descoberta d'un element impensable: En un dels estrats mes propers a la roca mare, i per tant mes antic, del que se suposa era una habitació al voltant de la plaça de les sitges, tot just a l'inici de la península de Castell, l'arqueòleg titular de la campanya hi troba un Denari folrat de Paullus Lepidus (62 aC).

El denari, moneda romana de plata massissa, representà el valor de les coses i el serveis durant l' època del patró-plata, tot just després del patró-bronze, a partir del segle IIIaC. El denari ha estat per sempre la moneda romana mes coneguda i exportada, no per casualitat avui parlem de "diner" com a paraula derivada de la romana original i com a mitjà de valoració i d'intercanvi. El denari a mes de conegut i exportat fou també abastament "falsificat". De fet el denari trobat al Castell, es en realitat un frau, es tracta d'un denari acunyat sobre una base de bronze, i només folrat per un molt lleuger bany de plata. Una moneda falsa, "Falsa Pecunia", un engany.

Falsificar moneda no era un procés senzill en el segle IaC. Els "artistes" timadors utilitzaven laboriosos sistemes per aconseguir magnífics exemplars folrats que ben poc es podien diferenciar dels reals si no era per petites diferències de pes. D'una banda calia fabricar els encunys d'anvers i revers, d'altra els discs de bronze, i finalment calia dissenyar els mètodes per adherir el recobriment de plata de manera prou solida per fer segur l'engany. Tot i que habitualment i per raons obvies la producció de moneda falsa es duia a terme en contexts privats, ocults i desconeguts, en ocasions es duia també a terme en la mateixa seca oficial. En aquest cas es fa necessari pensar que l'us fraudulent dels encunys oficials havia de ser necessariament dut a terme per funcionaris corruptes, potser imaginatius, segur en recerca de grans i nous beneficis.

"La foradada"

Cala Castell

Palamós, Desembre 2013

Reconèixer un denari fals també era una feina extremadament difícil per la gran majoria de la població ibera. De ben segur que reconèixer els centenars de monedes amb encunys diversos i de curs legal que pagaven intercanvis i serveis en ubicacions obertes al comerç mediterrani com Empúries o Castell, era una tasca arriscada. Mes de 200 monedes, nomes romanes i de curs legal, en el segle IIaC, i prop de 900 ja al segle IdC, farcien un escenari monetari difícil de classificar, ideal per als falsaris. Fins i tot, alguns "artistes" confiats, o maldestres depèn de com es consideri, fan córrer per tot el territori de l'imperi falsificacions híbrides, monedes amb anvers i revers copies de monedes originals diferents. La moneda folrada del Castell però, probablement no era pas única, híbrida, ni difícil de classificar. En realitat penso que hauria de ser una de les monedes corrents habituals. Com a exemple, a Empúries, anys mes tard, sobre el segle IdC, algú, possiblement també iber, hi deixa enterrat un tresor de 89 denaris entre els que hi ha dues peces oficials i corrents de Paullus Lepidus encunyades a la mateixa seca de Roma en el 62aC, idèntiques a la de Castell.

En el segle IaC amb un denari podies comprar 2 corders, ó 6 conills, ó 50 Kilos de figues o la desena part d'un bou de tir. Un denari era el sou de dos dies de feina d'un soldat romà, d'un operari, d'un jornaler del camp. Per al falsari doncs, produir i fer córrer un bon grapat de denaris falsos era un gran negoci (del llatí "nec-otium" es a dir la negació de l'oci). Només el pas del temps i l'efecte d'aquest sobre el folrat de plata que en desapareixer feia emergir el bronze i amb ell l'engany, o be la tasca dels "numulari", cambistes especialistes encarregats de retirar i destruir la moneda falsa, podien fer evident el frau.

Encara avui queda per decidir si Roma perseguia amb prou fermesa tota aquella "falsa pecunia" o be hi transigia tot tenint en compte els efectes diversos que sobre l'imperi tenia, com el de devaluar la pròpia moneda, el d'abastir de moneda territoris llunyans, el suplir la coneguda incapacitat de la seca romana per produir prou moneda oficial i fraccionaria, etc...

Fos el que fos però, la petita historia de la moneda de l'habitació de les sitges, al Castell, res a veure te amb la devaluació del denari, o amb territoris llunyans i molt menys amb la seca de Roma, probablement te a veure amb el treball i l'esforç d'una família ibera pagat amb engany, probablement amb una moneda que passà de ma en ma fins que quedà arraconada, enterrada en una petita península del mediterrani català i que segles després ha servit per fer de testimoni i excusa en una curta passejada per una història de frau, de funcionaris corruptes, de falsaris maldestres, i de mentides... tot tan antic i a la vegada tan proper com la mateixa humanitat.

Retrats. "Secretum"



Far de Sant Sebastià

Palafurgell. Octubre 2010

Viure avui en "secretum" un sentiment, una actitud, es encara un dret que forma part de la llibertat de l'individuu.

Per alguns els "secretum" configuren part dels seus valors, per d'altres una segona vida, però en realitat, i mes en un moment de crisi, de revisió fonamental com l'actual, molts ens afanyem a persistir en els nostres "secretum" i fins i tot a convertir-los en "publicum" potser només per fer-los així encara mes reals.

La vida jove, la plenitud i fins i tot el tràgic final d'en Sebastià de Narbona, Sant Sebastià per als catòlics, esta farcida de "secretum" que, en desvetllar-se, suposen conseqüències directes, definitives algunes,  i que dibuixen una vida difícil de viure, amb un únic objectiu segons els seus, però alhora de ben segur plena de fangars i mitges veritats.

En plena crisi de valors del gran imperi romà, sobre el 280 dc, on l'emperador ja no era un sinó tres, on ja no era Roma el centre del mon, on Cesars i Augusts es repartien el que quedava de l'imperi... floria amb força un "secretum", una nova il·lusió col·lectiva, una nova creença, bordada de miracles i de testimonis materials, un nou ordre de les coses. De sobte ja no importava el final, les conseqüències, el càstic, només importava el "secretum", aquell que amb veus alçades des de sota es convertiria poc temps després en  la nova raó, la nova clau de volta que ho explicaria tot durant molts i molts anys, potser per molts encara ho explica ara.

Sebastià de Narbona en aquells moments representa el seu "publicum" en plenitud, amb èxit, arribant a ser un gran prohom militar de l'emperador i de la seva pròpia guàrdia personal. Alhora, no deixa de viure profondament per al seu "secretum" ajudant a transmetre el nou ordre i aprofintant la seva posició per redimir empresonats i represaliats del poder imperial, però tot esclata, s'allibera, quan el seu "secretum" es desvetllat. Llavors ja no hi ha por, no hi ha prudència, no hi ha fangar, Sebastià es converteix en un icona, un màrtir que torna la clandestinitat en reivindicació, en objecció, en oposició, tot i que es plenament conscient que allò serà la seva fi.

La història d'en Sebastià i el seu "secretum" compartit em fa pensar en els darrers esclats, els darrers alliberaments que vivim a casa nostra i penso si ara ja no tenim por, si potser ens deixarem endur una mica mes per la rauxa i si també com ells tornarem la clandestinitat i la complaença en reivindicació. ¿Ens hi atrevirem? o ¿Seguirem cultivant "secretum" en la solitud dels nostres fangars?



Retalls. "Vacare"

Vaga dels treballadors de la neteja

Aeroport del Prat

Barcelona. Maig 2012

«Ante la intransigencia de los amadores y la pasividad del gobierno, retiróse nuestra comisión de Madrid; Persistan en igual actitud, demostrando a nuestros enemigos que están equivocados si creen con dilaciones y amenazas hacernos desfallecer. El país no puede resistir el paro durante ocho dias más. Manteniendo la unión conseguiremos las reivindicaciones que nos niegan, creyéndonos débiles. Para evitar suplantaciones, comunicaremos los acuerdos importantes sólo por escrito. Desechen cualquier orden de volver al trabajo comunicada telegráficamente. Acuse inmediatamente recibo de este telegrama. Viva la Federación Náutica-Fomento.»

La Vanguardia, Maig de 1914.

Han passat gairebé 100 anys  -no nomes 8 dies- i seguim en "vacare", en buit, en vaga. En aquell mes de maig de 1914 es repetien un cop mes, segons La Vanguardia, els darrers episodis de presió dels homes de mar de la federació nàutica, en reivindicació llavors dels seus drets en front d'armadors i de govern. Històries de menyspreu i de lluita entre un bandol i l'altre s'esbudellaven, literalment, sobre  la premsa local.

Ahir, també a finals de Maig, però de 2012, a l'aeroport, en lloc del port, i entre els treballadors de la neteja, en lloc dels traginers de mar o dels pelats mariners d'aquells primers vapors, retronaven crits i actituds de força en front el poder, ara de patrons i com sempre de govern. Ahir, milers d'espectadors d'excepció, amb maleta i corbata, passejàvem entre un mar de retalls de diari bocabadant pels passadissos mentre algú pensava que potser l'evolució encara no havia reeixit, encara no ens toca, encara cal la lluita i el conflicte. ¿Aprendrem?

Retrats. "Vigilia"



Vetlla de Llàtzer

Ermita de Santa Maria del Puig

Esparreguera. Abril 2012

Maria Magdalena i Marta vetllen Llàtzer de Betània, el seu estimat germà. Els seus ulls em fan pensar en aquella espera, aquella serenor calma,  aquella vetlla i vigilia per als nostres  que ens buida i esgota però alhora ens reconforta. 

La Llegenda Àuria descriu amb la precisió deguda de mitjans segle XIII la vida de Llàtzer junt amb la de 180 sants mes. Best-Seller de l'edat mitjana, la Llegenda àuria fou un dels llibres mes copiats i augmentats de l'època. Augmentat fins a tal punt que hi han mes del doble d'articles en alguna de les copies que en el original d'en Iacoppo da Varazze, . El llibre es avui encara origen i referent sense saber-ho, d'històries i tradicions a casa nostra com la de Sant Jordi matant l'aranya.

La vida i el martiri de Llàtzer, fill, amic i germà, van estar ampliament glossats com a exemple, però de ben segur que la llegenda no va poder descriure llavors la "vigilia", la "vetlla", la "calma", com ara els ulls de Marta ho fan...

Castelló d'Empuries. Alt Empordà

"Stagnum Castilione"

Castelló d'Empuries. Abril 2012

"... les mencionades pesqueries -es refereix a la cessió dels drets de pesca de l'estany al monestir de Sant Pere de Roda- es troben situades en el comtat de Perelada i són anomenades Estany de Castelló ("Stagnum de Castilione"), amb tres illes en ell incloses una de les quals es diu Uduagro, la segona Fenollera ("Foniliaria") i la tercera Savarto..."

Lluis L'Ultramarí. Rei Franc. 955

Tot i que ja el geògraf romà Alié en el segle IV dc, i Estrabó mig mil.leni després,  escriuen sobre un estany de considerables dimensions, la presencia d'un riu que hi aflueix i l'abundancia de vegetació palustre a l'est de l'actual Castelló d'Empuries, no es fins al 955 que en tenim noticies concretes gracies a un document que el descriu amb claredat. Lluis L'Ultramarí, rei franc, confirma en aquest document els drets de pesca dins l'estany de Castelló d'Empuries per al monestir de Sant Pere de Roda i aprofita per delimitar-lo.

L'Estany, d'una llegüa de llarg per mitja d'ample per uns, o de deu mil passes de perímetre per altres, fou durant bona part de l'edat mitjana a més d'un paratge ric en pesqueres, aus  i pastures, un lloc ideal per a la producció d'un altre preuat recurs: l'extracció de sal. Croniques i documents de 1253  fins i tot en reconeixen produccions i enmagatzematges anuals de 300 "saumades" -1 saumada=278 lites de sal-.

Però la història real de l'Stagnum de Castilione, no es només una història de riquesa i abundor, potser mes aviat es una història de dessecació, de minva constant. Tant l'acció natural dels materials aportats per La Muga, com la humana posterior aprofondint en el desviament del mateix riu, han sotmes l'estany a la seva propia desaparició i a una persistent presió i explotació agricola de les noves terres d'aluvió guanyades durant segles.

No es fins fa molts pocs anys i quan la voluntat de conservació del paratge n'ha aturat els usos agricoles, que s'ha  arribat a constituir la zona com una reserva natural, els Aigüamolls de l'Emporda. Només els ramats de cavalls i bous que encara hi pasturen et fan somiar en un Stagnum encara en plenitud.

Empuriabrava. Alt Empordà

Cap a la sortida

Empuriabrava. Abril 2012

"por primera vez en Europa!...

EL MAR A LA PUERTA DE SU CASA

AMPURIABRAVA

La futura capital Europea de los deportes náuticos

El escenario único para sus tranquilas vacaciones, pero a solo dos pasos de los rincones "mas alegres" de la Costa Brava. Cada parcela de Ampuriabrava es un trozo de tierra y un trozo de mar. Una realidad unica en Europa que solo tiene su equivalente en algunas urbanizaciones de Florida... Usted puede aprovecharse ahora de los precios de lanzamiento, Solicite información sin compromiso"

La Vanguardia, 15-1-1968, p.43

Han passat 44 anys, quasi tants com una vida sencera, i Empuriabrava no deixa de sorprendre'm. El ritual de Setmana Santa i la visita anual a la fira del vaixell d'ocasió per no comprar res l 'aconsegueixo mantenir intacte, i, a mes a mes, aquest any si que hem trobat lloc a la Trattoria per dinar, tot un esdeveniment.

La tramuntana de sempre, els francesos com sempre, els curiosos de sempre i els canals farcits de cartells com quasi be sempre -tot i que aquest any potser mes d'immobiliaries que de nàutiques-. L'únic que no ha repetit es el mal temps, ja no recordava un sol tan present com aquest en una Setmana Santa.

XIV Fira del Vaixell

Empuriabrava. Abril 2012

"Ummm"

XIV Fira del Vaixell

Empuriabrava. Abril 2012



Retrats. pre-"Plaustrum"




"Uns comptes fa l'ase i uns altres el traginer"

Festa dels Traginers

Balsareny. Febrer 2012

"Hi vaig a la tarda. Segueix traient-se terra estèril, però a 1’40 sobre el pla del fons, comença a sortir una cosa de ferro que resulta ésser com una mena de manera de roda amb llanta de ferro i moltes adherències de fusta. Tiba tot el cercle de la llanta amb claus de ferro que se’n desprenen interiorment, per on hi ha també les adherències de fusta ¿Seria una roda massissa?" Diari de camp de Josep Serra Rafols, 27 de Març de 1946.

Fa dies que hi dono voltes, que ho goglejo, d'una idea a una altra, d'un vincle a un altre, d'un text a un altre, però, irremediablement i sense sort no havia aconseguit fins ara res mes que saltar d'un fracàs a un altre. No podia trobar, en la història clàssica, un fil per estirar sobre el transport terrestre de mercaderies ni els seus actors principals -els traginers, del llatí "trahere", els que estiren-. Mes enllà d'algunes referències de segon ordre als "plaustrum" romans -carros de transport- que he rellegit en treballs sobre altres carruatges rituals o de guerra, sembla que no hi hagin masses evidències d'una activitat que, em costa pensar, no hagi estat una constant en la vida quotidiana de totes les civilitzacions conegudes des del descobriment de la roda. Tot de sobte, i apareixent des de l'oblit mes absolut, ho reconec, he pogut descobrir amb sorpresa aquesta magnífica perla: Serra Rafols i el camp de sitges de Magoria.

A la banda sud-oest de Montjuich a Barcelona, en l'indret anomenat pont de l'Esparver, en la confluència entre l'actual avinguda dels Ferrocarrils Catalans i l'Olimpic Mirador del migdia, es posà al descobert en diferents campanyes començant el 1946 per la de'n Serra Rafols, delegat llavors d'excavacions de la ciutat, i continuant per altres mes tard el 1987 i el 1990, el que fins ara es considerat el mes important nucli comercial del nord-est peninsular d'epoca íbera. Molt abans de la Barcino romana, i en esplendor els segles IV i III ac.,  el camp de Magoria, anomenat així també per l'antiga via fèrria que el creuava, podria haver estat el marc d'una impressionant i veritable capital Laietana tot desplaçant el nucli de Burriac a Cabrera de Mar que en aquells darrers anys del S XX n'era així considerat encara.

Al camp de Magoria s'hi han descobert, en aquestes diferents campanyes, fins a 33 sitges de volums fora mesura per l'època. Sitges de grà que nominen l'indret com  un gran magatzem d'excedent agricola de la comarca adreçat al comerç i l'intercanvi. Comerç de ben segur fluvial i interior tot remuntant un Llobregat potser navegable, però també marítim i obert cap a una mediterrania farcida de cultures pre-romanes. Al camp de Magoria s'hi han documentat ceràmiques fines àtiques, etrusques, púniques i ebusitanes, ceràmiques comunes i de transport, fíbules, espases, enterraments i, fins i tot, des d'aquell 27 de Març de 1946, el que mes endavant coneixeríem con les rodes d'un carro iber de transport de mercaderies, probablement de grà, de meitats del segle IV ac. . No en coneixem el terme íber i per això l'anomeno pre-"plaustrum".



Festa dels Traginers

Balsareny. Febrer 2012

El carro de Montjuich era ben humil, de transport, probablement utilitzat per una mena de "traginers de ribera" íbers que portaven el gra dels poblats de l'entorn fins al nucli comercial o be per carregar i descarregar les precioses mercaderies mediterranies que en aquell indret s'hi intercanviaven amb mariners grecs, etruscs o cartaginesos. Les rodes massisses de fusta juntament amb unes llantes de ferro ample i gruixut fan pensar en una carreta primitiva molt baixa, "estirada" per dos bous i destinada a transports pesants i camins molt dolents. L'eix debia girar juntament amb les rodes i el xerric de la fusta en la seva fricció amb el ferro dels suports debia resultar "cridanera", gairebé tant com  el color de la seva decoració: "la arcilla que pretendidamente estuvo en contacto con la madera tenía un color rojizo como si en ella hubiese quedado adherida pintura de ese color" Diari de camp de Josep Serra Rafols, 28 de Març de 1946.

Festa dels Traginers

Balsareny. Febrer 2012

No només em sembla fascinant la pròpia troballa del pre-"plaustrum" de Montjuich, sinó el que el mateix entorn del camp de Sitges de Magoria representa per Barcelona, deixant en l'aire una llista no tancada de preguntes sense resposta que fan volar la imaginació. Comerç, excedent, navegació, transport, intercanvi, cultura en definitiva d'una "Barkeno" desconeguda, d'un nucli íber de primer ordre que per força havia de consolidar-se al voltant d'una necessaria divisió del treball, com a mínim i en relació a la troballa, en fusters, ferrers, traginers, navegants, comerciants, agricultors... i un sense fi d'especialitzacions impropi de la homogeneització i primitivisme que se'ns ha transmès a escoles i universitats sobre  nostra pròpia cultura ibera, potser per  desconeixença, potser per desídia. Caldrà revisitar-ho, i si mes no reivindicar-ho.

Colors del "Code Noir". Quimper

Detall

Quimper

Desembre 2011

Em resulta dissonant aquesta imatge de detall d'una de les cases medievals amb artesonat de fusta i pisos en voladís del centre de Quimper. La figura que soporta la viga te clarament faccions de raça negra. El color, la posició, l'expresió, son difícils de contextualitzar en la Bretanya Francesa medieval sino es perque podría tractar-se de la representació d'un esclau. Representació, de ben segur desvergonyida, de la condició de negrer del seu primer propietari.

Les implicacions demostrades de França en el tràfic i us continuat d'esclaus africans entre els segles XVI y XIX, tant a les colònies d'ultramar com al continent, son semblants a les d'altres nacions negreres com Espanya, Gran Bretanya i Portugal. Sembla impossible però, que en el país de la il·lustració, els drets humans i la revolució s'arribi a conviure durant tants segles amb aquesta pràctica. Si mes no, el que potser en atenció a aquesta realitat resulta diferencial es que, amb Colbert primer i amb Lluis XIV després, França es "preocupà" per establir el mes documentat i regulat sistema de gestió d'esclaus de l'Europa negrera: El "code noir". 60 articles composen aquest codi de conducta que proposa regular cristianament el tractament dels esclaus de la França de finals del S XVII.

Amb distancia i des de la nostra modernitat fa fredat rellegir els 60 articles, on la propietat dels esclaus no es posa en dubte sino que es regula, on s'estableix en quantitat i qualitat el càstig corporal, i ,entre d'altres questions, on es defineixen els procediments "cristians" per establir la propietat dels fills fruits de les relacions creuades entre esclaus i esclaves, homes lliures i patrons.

Avui Quimper es una ciutat per passejar i gaudir d'un centre històric farcit de botigues i boulangeries, on només els famosos "macarrons" multicolors de galeta, especialitat de la ciutat, poden convertir-te en esclau, tot i que, com es evident, cal vigilar també amb els detalls.

Colors de "La Vieille". Mar d'Iroise

La Vieille. Pointe du Raz. Desembre 2011

"La goleta "Surpise", de Paimpol, s'ha donat per perduda la nit del 18 al 19. S'han recollit avui dues boies de la goleta en el infern de Plogoff. No hi ha noticies de la tripulació. Testimonis afirmen que el far de La Vieille no estava encès aquesta nit i que la seva sirena de boira havia treballat de manera intermitent. El naufragi es suposa nomes a 400 metres de les roques de Plogoff. Ha estat aquest mati quan pescadors de Port-Loubous han divisat incomptables desfetes surant per la costa en una llargada de 500 metres. Dos cossos han estat trobats fins al moment, un d'ells amb una franel·la amb les sigles LB i un anell de noces d'or. El segon es d'un home fort, d'1m 75 cm , vestint nomes una camisa americana verda. Es creu que un dels cossos es del capità de la goleta inscrita a Paimpol". L'Ouest-Eclair. Pointe du Raz, 20 de Febrer de 1926

L'infern de Plogoff forma part del mar d'Iroise en mig de la costa Bretona que s'exten des de l'Illa de Sein fins la d'Ouvessant, el veritable "non plus ultra", el "finisterre" celta. Iroise es un dels mars mes perillosos d'Europa on les tempestes son reines i les ones salvatges. El far de "La Vella", en mig d'aquest infern, intenta persistir i es el referent de navegants des de la seva construcció en els darrers anys del segle XIX fins avui, però, aquella nit de Febrer de 1926 el far calla i el desastre es consuma. La noticia de L'Ouest-Eclair no ho explica, tot i que en realitat aquell es confirmarà, anys mes tard, com un moment important en la història contemporània de Bretanya.

L'hivern de 1925 al 26 resultà especialment dur en aquell indret, i un conjunt continuat de tempestes encadenades impediren durant setmanes el relleu dels faroners de "La Vella". Mandolini i Ferracci, dos homes de mar , únics recursos en el far des de l'inici d'aquell hivern tres mesos abans, hissen desesperats la bandera negra demanant auxili quan ja no hi veuen sortida, però dia darrera dia es fa del tot impossible rescatar-los, i poc a poc, fins a la extenuació, el seu alè s'acaba fins el punt que "La Vella" deixa d'enllumenar l'estret aquella llarga nit d'hivern atlàntic. Mandolini i Ferracci eren cors, mutilats de la gran guerra, que ocupaven un lloc reservat per l'administració en atenció a la seva reinserció. Les cròniques de l'època, dures amb aquella política, culparan la minusvalia dels faroners d'afeblir encara mes les poques possibilitats de rescat de la parella.

No fou fins a primers de Març que una petita barca de pesca local, amb penes i dolors, aconseguí el miracle, accedint a l'illot, contactant amb els cors i rescatant-los definitivament. En un primer moment l'incident fou tractat nomes en premsa local però mes tard el parlament Francès eliminà l'ofici de faroner d'aquella política d'inserció.

Pointe du Raz avui, segueix semblant aquell "Finisterre" celta, impressionant viatgers i curiosos, tremolant sota els cops d'un vent gruixut i persistent, i "La Vella" segueix representant, sòlidament i pesada, un vell paper de vigia en mig de l'infern.

Impressionant, colpidor, magnífic.

Colors del mar d'Ys. Douarnenez

¿L'Armada de Gradlon?. Douarnenez. Desembre 2011

"Abaoue ma beuzet Ker Is 

N'eus kavet den par da Paris"

Des que va desapareixer la ciutat d'Ys (Ker-Is),

ningú ha trobat res igual a Paris (Par-Is).

En un temps molt i molt llunya i en un indret molt i molt desconegut en el mar de Douarnenez, el rei Gradlon, renaixent en la vida després d'anys i anys desconsolat per la mort de la seva muller, accedeix als desitjos de  Dalhut, la seva estimada filla de rinxols daurats que tot just acaba de deixar enrera una mimada infantesa. Gradlon, rei i pare abnegat, reuneix a cents, a milers, els millors arquitectes, els millors fusters i ferrers del regne per construir per a Dalhut, i en mig del mar, la ciutat d'Ys, "Ker-Is" en bretó, la ciutat enfonsada.

Hom que hi va ser, diu que des de la costa semblava que les cúpules i els terrats de la ciutat sorgien directament de l'horitzò, però en realitat Gradlon construí la ciutat enfonsada en mig del brau mar de Bretanya envoltada d'un mur de pedra impenetrable que la protegía dels seus embats. Ys es convertí en una ciutat de somni, però secreta, privada, només accessible per una gegantina porta de bronze de la que només en Gradlon en tenía la clau.

Dalhut resultà dona i reina d'Ys, i tornà la seva consentida infantesa en desordre, llibertinatge i luxúria. Ys, amb Dalhut al capdavant, es convertí també en una ciutat d'excessos, de festes interminables, on Dalhut escollía quan i amb qui , i on  les matinades servien per esborrar els rastres de la nit anterior tot sabent que els janets de la reina rondaven i llençaven mar enllà, en la badia dels Trespasses (la badia dels morts), les desfetes dels escollits un cop no els hi quedava cap alè.

Però un dia Dalhut s'enamora de veritat de l'escollit i aquest la ensarronà perque, en prova d'amor, arrebasses al seu pare la clau de la ciutat. Dalhut hipnotitzada per aquell jove entrà d'amagat a la cambra del seu pare i consumà el furt sense pensar-ho.

La llegenda celta de la ciutat continua i continua, desenmascarant aquell jove (angel o dimoni, depen del narrador), emocionant amb la venjança que pren el mar amb tota la seva força abalançant-se sobre aquella ciutat fora de mida, i de ben segur que no acaba be ni per Dalhut, ni per Ys, ni per l'Armada de Gradlon que queda destrossada. Tot queda submergit sota el mar bretó i nomes un vell Gradlon sobreviu a la catàstrofe retirat a Quimper de per vida.

Els bretons d'avui i el seu orgull celta recorden per sempre Ys i la comparen en esplendor i grandesa amb l'antiga Lutecia, avui Paris, (Par-Is, en bretó "Semblant a Ys"), tot fent valer un sentiment de diferenciació que els honora en una França cada cop mes uniforme.