Colors del rosa. Ploumanac'h

Pointe de Squewel. Ploumanac'h. Desembre 2011

Ploumanac'h. Desembre 2011

Far de Ploumanac'h i el de les Set Illes al fons. Desembre 2011

El meu record d'aquell mati de Desembre passejant pel camí dels duaners de Perros a Ploumanac'h esta farcit de colors, de vent i de "colbertisme". Rellegint aqui i alla, resulta fàcil d'imaginar quan es necessitaven mes de 100 dies per recórrer tot el camí des de Mont St Michel fins Nantes, i els duaners de Colbert, al voltant de 1670, vetllaven, tot i que sense saber-ho, per un dels principis bàsics del que hom anomenarà anys mes tard el "colbertisme". 

En realitat "colbertisme" es sentit comú en un context de mercat nou, es tornar als origens, als teus, basicament  es proteccionisme. Jean Baptiste Colbert des de el seu càrrec de supervisor general de finances de Lluis XIV, i en recerca d'una gran França al servei del rei, aplica conceptes que ara ens resulten bàsics però que en certa mesura estan encara avui en alguns dels programes electorals de dretes i esquerres. Vendre a l'exterior mes que comprar i augmentar els impostos, portaran a Colbert al miracle, portaran a França a l'eliminació del deute públic. 

Es en aquest context de proteccionisme Francés que Colbert crea les companyies marítimes de les Índies per promoure el nou comerç amb les colònies, les manufactures reials per millorar la qualitat dels productes locals, els impostos indirectes a l'alcohol, el tabac i altres productes amb afany recaudatori, i restringeix amb aranzels extraordinaris les importacions de productes d'ultramar. Sense saber-ho, els duaners i el seu camí de ronda, el camí de Colbert, seràn garants contra el contraban d'aquesta politica. 

Avui el cami dels duaners nomes es una excusa per passejar al voltant del blau i fer enmudir turistes i curiosos amb els colors, les formes de granit rosa i les llums de la costa bretona.

Colors de marea baixa. Perros-Guirec

Perros-Guirec. Bretanya. Desembre 2011

Perros-Guirec. Bretanya. Desembre 2011

Perros-Guirec. Bretanya. Desembre 2011

"Nos hacemos un deber en dar publicidad a las señales de mareas que para comodidad de los navegantes ha uniformado el gobierno del vecino imperio. Son de tanto interés para el comercio que nuestros buques sostienen con los puertos y radas de las costas del Norte de Francia, ya demasiado considerable, que creemos hacer un verdadero servicio a los capitanes a cuyas manos pueda llegar la presente publicación haciéndoles conocer las señales que el ministerio de agricultura comercio y obras públicas de Francia ha adoptado para indicar al navegante las elevaciones y movimientos de las mareas en las barras de los puertos de su litoral septentrional. Dichas señales serán hechas con bolas y banderas izadas a un palo y a una verga trasversal conforme se indica en el adjunto plan. Las bolas estarán pintadas de negro a fin de que se perciban mejor. " La Marina, revista cientifica, militar, administrativa, historica, literiaria, politica y de comercio. Madrid 1856.

Avui potser ja no calen ni banderes ni boles, ni vergues transversals, però per a un fill del mediterrani la sorpresa del flux i reflux de l'aigüa es tan evident que encara que conegui perfectament la teoria no entenc el resultat. Infraestructures, comportes, senyals, tot sota sospita, sota condició imaginant que passarà quan torni la buidor i el blau s'allunyi.

Blaus

Perros-Guirec. Bretanya. Desembre 2011

¿Fredor?. ¿Solitud?. ¿Silenci?

No, massa llocs comuns, massa poesia.

Millor oblit, incoherència, desubicació.

Colors del Canal. Cap Fréhel

Far de 1950 i Torre de Garangeau. Cap Fréhel. Desembre 2011

Cap Fréhel. Desembre 2011

Fort La Latte des del Cap Fréhel. Desembre 2011

A 1650, mentre a Catalunya, i en plena decadència de la república de Pau Claris, les tropes castellanes avancen per el plà de Lleida cap a Barcelona, França aliada fins feia poc d'aquella enganyada Catalunya i un cop ocupats els territoris nordcatalans del Rossello que tant interessaven, dona per acabat el conflicte i deixa a la seva sort Barcelona i el seu govern. Mentre tant, molt mes al nord i lluny d'aquella oblidada ja guerra dels segadors, armadors i comerciants "malouins" decideixen instal·lar un nou foc a la costa de Fréhel per ajudar a la navegació del canal. Com qualsevol iniciativa privada busquen financiació i amb les taxes que cobren als vaixells que naveguen per la rada de St Brieuc paguen la construcció i les despeses. Es tracta d'un fanal de foc de carbó dins una estufa de ferro al capdamunt d'una  torre. Aviat, i dins la magnificent i nova economia absolutista francesa que deixava Catalunya en precari, la inversió es considerarà obsoleta, el foc massa baix, massa breu, massa "privat".

A 1702 i després de la visita del gran comissari general de fortificacions i mariscal de França Vauban, l'arquitecte Garangeau, enginyer del rei, inicía i construeix la segona torre que encara avui es present al cap Fréhel, la torre Garangeau, tot deixant en no res la iniciativa privada dels comerciants "malouins". La monarquia absolutista de Lluís XIV es fa evident i defenses, ciutadelles, fortaleses i ports militars de mes de 340 ciutats franceses passaran inexorablement per les seves mans.

Torre Garangeau (http://patrimoine.region-bretagne.fr)

Però la nova construcció no farà variar la vida dels faroners, la nova torre de Fréhel mesura 15 metres d'alçada i també s'alimenta de carbó. La llum del braser que havia de ser mantigut, ho seguirà sent en mig de tempestes i vents que voleien fums, escòria, cendres i pols.

La marina recomanarà llavors al faroners que fassin la seva feina amb mascares de bronze, braçals i manilles tant per encendre com per mantindre els focs, i aquests viuran dins la torre sense cap confort, sense transport i a mes de mitja jornada de St Malo, fent-se càrrec d'una quinzena de cabassos de carbó diaris per mantindre el foc viu, havent-los de transportar e hissar a mà els 15 metres d'alçada de la nova torre per escales de cargol i passarel·les relliscoses.

De dia treball dur de neteja i manteniment, cendres i carbó.

De nit vigília.

Aquella França absolutista potser ja no, però el vent, la boira i la solitud romanen encara ara al pais de Fréhel, tot i això, es ben cert que s'em fa molt difícil, quasi impossible, imaginar avui la vida d'aquells homes de mar en mig d'aquesta nova Bretanya del turisme i del ciment tancat per hivern.

Colors del Cors. St Malo

Intra-muros. St.Malo. Bretanya. Desembre 2011

Petit i Gran Bé. St Malo. Bretanya. Desembre 2011

Platja de l'Eventail. St Malo. Bretanya. Desembre 2011

"ni français, ni breton, malouin sui"

 (Ni Francès, ni Bretó, de St Maló soc)

Amb l'expansió Europea de finals del segle XV i principis del XVI, en plena època de descobridors, nous territoris i rutes al "non plus ultra", les grans flotes europees, França i Anglaterra al capdavant, inventen un nou contracte de marina a temps parcial, la "patent de cors". Particulars i oficials "autònoms" amb patent, armen noves naus i fan la guerra pel seu compte, capturen bens i hostatges significats de les nacions oponents, i d'aquesta manera, un cop recuperada la inversió amb pillatges i rescats, gaudeixen dels abundants beneficis d'aquella nova professió. 

St Maló, fent valer la seva voluntat persistent d'autodeterminació, que fins i tot i al crit de "Ni Francès, ni Bretó, de St Maló soc" els va fer auto declarar-se independents de França i Bretanya entre 1490 i 1493, es converteix llavors en referent i fondejador imprescindible de corsaris entre assalt i assalt als convois de la marina Anglesa que fan ruta a les noves colònies americanes. Encara ara la ciutat corsària, port franc i independent, sembla persistir, dins però, de la França que, potser nomes, la acull.

Passejar-se avui per l'intra-muros i la seva fortalesa, la platja de l'Eventail o la Grand Plage, intuir els interiors de les mansions de naviers i homes destacats de les companyies de les índies orientals o rellegir exploradors "malounies" que donen el seu nom als territoris descoberts (Illes Malvines), es un exercici d'hivern per recordar.

Colors de Dinan

Cercle Nautique. Dinan. Desembre 2011

Place des Cordeliers. Dinan. Desembre 2011

Le port. Dinan. Desembre 2011

Caminar des del centre medieval de Dinan, farcit de pisos en voladis, fins el vell port de la ciutat sobre el riu "La Rance" no es una tasca fàcil amb sabates de sola de goma, si mes no, sota la persistent pluja atlàntica de la Bretanya Francesa. Tot i que en un mati de diumenge de desembre no hi trobes mes que algun gos despistat i quatre atrevits en sentit contrari tot fent footing, la exagerada pendent del carreró du Jerzual t'obliga a vigilar la ruta i et fa encuriosir per el que potser hi trobaràs en un final que no arriba mai. Tot de sobte, en el darrer revolt, i com obrint un regal ben embolicat, el paisatge s'obre de nou i serpenteja la visió del vell port.

El topònim Dinan manté encara arrels celtes i es la contracció de dues paraules: "Dunos" i "Ahba", el turó de Ahba, deu dels vius i dels morts. El turó es ben present, ho certifico, respecte als vius, pocs en diumenge, alguns d'ells gaudint del rem, respecte als morts, res a dir. Històries celtes però també d'orgull bretó omplen cadascun d'aquests racons en un ambient de record i de llegenda.

Colors de la Baixa Normandía. Le Mont St Michel

Le Mont St Michel. Desembre 2011

Fortalesa de l'Abadia. Desembre 2011

Penyot de Tombelaine. Badía del Mont St Michel. Desembre 2011

Un pas elevat i asfaltat de prop de dos kilòmetres de longitud converteix avui en península artificial l'illa de roca sobre la que el bisbe Aubert d'Avranches començà la construcció, en el segle VII, de la primera capella  consagrada a Sant Miquel després d'un episodi, segons explica la llegenda, de revelació mística del mateix arcangel. En mig d'un mar immens de sorra blanca, s'imposa l'abadia benedictina, construïda segles després  i assentada, llavors ja, sobre restes megalítiques celtes molt anteriors. Des de la "Porte de l'Avancée", que obre la fortalesa, fins "l'Église Abbatial" al capdamunt, serpenteja la "Grand Rue", un carreró farcit de botigues de records, hotels, creperies i boulangeries (Ummmm!). 

Però mes enllà de les vistes de postal, dels camins de ronda sobre les muralles o dels terrats de pissarra que s'amunteguen al voltant dels carrerons, el veritable St Michel s'exten lluny i a traves dels seus murs tot resseguint els diferents blancs de la badía, embadalint en l'efecte de les marees i en el record del que sobre elles en diuen les guies: "Independientemente de la estación, las aguas cubren la bahía a ritmo asombroso, presumiblemente superando la velocidad de un caballo al galope". 

Home-Dona del CMPO 2011

Avui, sense pensar-ho, ni recordar-ho ens hem trobat en mig del procediment de sortida de la Home-Dona 2011 del CMPO i he aprofitat. Una mica de mar de fons, cel tapat i fresca.

La resta de la serie es aquí. Espero que agradin als consocis.

Retrats. "Imagenes Maiorum"

Santorini. Agost 2008

"Tuast imago. Tam comsimilest quam potest", Plaut (Men.1013)

Aqui tens la teva imatge, tan similar a tu com es possible ser-ho.

En el mon llatí clàssic el terme "Imago" tenia divesos sentits, sempre al voltant del mateix concepte, es traduía habitualment per reflexe, ressò, duplicat. La mateixa paraula servía també per definir tot el conjunt de retrats, de màscares fetes en cera del avanpassats mes propers, "Imagenes Maiorum", que les families romanes solíen guardar amb cura en lloc principal de la domus i que arranjaven i passejaven periòdicament en esdeveniments, enterraments i dies assenyalats.  Lluny de representar un arcàic ritual tribal, els cronistes romans ens descobríen llavors en aquells retrats, el respecte, la memòria, el record permanent per als difunts. Aquelles màscares equivalíen al "elogium", al "cursus honorum", a la biografía del representat i servíen d'exemple i model, de mirall on reflexar la seva vida, per a joves i nens.

Memòria, record, "imago", en definitiva "elogium",  son potser també avui els missatges ocults en el retrat modern. Embadaleixo pensat-hi, tot resseguint el monocrom d'aquell Santorini de postal de l'estiu del 2008.

Colors del Hanse

Norheimsund. Agost 2010

Embarcador de Luster. Agost 2010

Bergen Brygge. Agost 2010

En mig de les llums cegadores de les cultures d'èpoques antiga i moderna no som capaços de recordar gran cosa mes enllà de la foscor. 

L'edat mitjana, incipient despres de la caiguda de l'imperi i la cultura romana en el segle V, ens endinsa en el mon feudal, fa desapareixer drets i raons, converteix la ciutadania en vasallatge, la cultura  i el lliure pensament antic en uniformisme teocèntic, i el poder de les cultures clàssiques en una complexe xarxa de relacions ocultes entre serfs, senyors, nobles i clergat. Viure en aquells dies es mes aviat sobreviure, i no hi ha cap altra opció per a la majoria mes que la del treball, la misèria i la obediència. Un mon d'autarquía forçada es conforma i s'obliden els viatjes, el comerç, l'intercanvi, l'art... i de ben segur també els colors.

Però la crisi de l'antic règim comença a intuir-se tan bon punt s'inicía el canvi de tendència de finals del segle XI. Una nova Europa, que mil anys mes tard floriría definitivament en el renaixement, comença. La tecnologia, la millora del clima, el creixement de la consciencia de l'home, creen un nou concepte, quelcom que no es recordava des de feia generacions, Europa reviu de nou l'excedent. Europa comença a produir mes del que pot consumir i una nova riuada de comerç i d'intercanvi crea noves ciutats, noves classes socials, una nova llibertat guanyada, o si mes no consentida, que amb el pas dels anys acabarà quebrant els antics usos.

Es en aquest brou que les noves ciutats dels nous burguesos lliures s'alíen en comunitats d'interesos per la defensa, el comerç, i el pensament. Com les antigues lligues gregues, ciutats estat com Venècia en el mediterràni o com Bergen i Voss al mar bàltic, es federen i competeixen. La lliga Hanseàtica arriba a reunir fins a 90 ciutats del nord d'Alemanya, de la Noruega occidental con Bergen i Voss, de Suècia i de les actuals repúbliques bàltiques i arriba a competir i fer la guerra amb vells estats encara feudals com Dinamarca. Però de ben segur,  que aquest nou mon que s'intueix i que recupera l'intercanvi i la llibertat, encen també les paletes de colors d'artistes, arquitectes i pensadors. Tot just trepitjant l'inici d'aquesta revisió, Bergen a 1299, es constituida capital de la lliga i va apilant al voltant del fiord el barri de casetes de colors pastel que avui es patrimoni de la humanitat i reclam de turistes i curiosos. Tota la Noruega occidental quedarà, amb el temps, tenyida d'aquests nous colors. 

Vermells i blancs son els colors de les ciutats del Hanse. Ciutats com Hamburg, Lübeck i Bergen que els llueixen encara avui i que constituien llavors els seus emblemes en atenció als colors dels pendons de les seves poderoses flotes.Vermells i blancs, pero també, daurats pastel, daurats groguencs, que recorden els colors de les veles quadres de les seves coques (del flamenc, kok, petxina), tenyeixen els barris mariners d'aquell nord, d'aquella nova Europa que reneix en bells costums tot deixant enrera la foscor.

Identitats. Vocació de servei

Treballant al Port Vell. Barcelona. Octubre 2011

"Tender to" Santa Eulalia. Barcelona. Octubre 2011

Esperant el vent. Setmana Catalana de Vela. Barcelona. Novembre 2011

Definir-se, identificar-se, inventar-se no centrant-te en les propies formes sino en funció del que representes per algú altre crec que es potser la màxima expresió de vocació de servei. Caldría revisar si vocació de servei resol implicitament en subordinació, submisió, ordre, potser també, potser segons qui ho imagini seràn conceptes germans. Si mes no, i tot mirant mes enllà del mar, prefereixo pensar en existir en voluntat, en colaboració deguda,  en equip.

¿Potser es exagerar pensar que tots, en major o menor mesura, tenim alguna cosa de "Tenders to"? M'agrada la idea.

Identitats. Ponts

Ferry a Bigdoy, Oslo. Agost 2010

Far de Barcelona. Octubre 2011

Maria del Carmen. Octubre 2011

¿On es troba la identitat d'una nau? L'Arquitectura naval, des de l'origen, ha vessat rius de paraules i de formules matemàtiques per definir-la. Sobre "la construcción de edificios flotantes, que se mueven sobre las aguas para el transporte de  hombres y mercancias" (1) no falten detalls, tractats, manuals i classificacions. Alguns busquen la raó entre "la agitación del fluido que han de surcar, y la frecuente oposición y violencia de los vientos que la han de mover" (1) , altres en "trasladar al punto necesario la defensa y el ataque" (1) , altres en la cobinació adequada de capacitat de resistencia i velocitat, en resum, assimilen identitat a equilibri, equidistancia. Altres la troben en la tecnología que les fa moure, en els rems, les sirgues, el vent, la revolució del vapor i dels motors d'explosió, o be, en els seus usos, entenc que tot definint una mena d'identitat funcional o tecnològica.

Però jo no n'estic segur del tot, potser hi ha part de raó en els conceptes d'equilibri i de funció, segur, i en d'altres molts que també es podrien formular, però, intueixo, sento, que la identitat real es molt mes complexe, mes completa, mes global. Usos, equilibris i conceptes d'arquitectua, però també, materials, detalls, colors i llums, composen un conjunt de sensacions, d'imatges globals, que m'ajuden en la definició.

Intento inventariar aquests detalls i el primer que llueix, destacat, altiu, son les formes d'un espai identitari clar en la obra morta, el de la decisió, el del comandament, el pont. La seva forma, la seva ubicació i relació amb el conjunt, em fan pensar en la gent de mar. Navegar es decidir, es optar, i sento, embadalint en les imatges d'aquests espais, part de la resposta.

(1) Joan Monjo i Pons. Curso metodico de arquitectura naval.  Barcelona 1856.

NY Colors

Pier A, NY. Agost 2009

7th Av., NY. Agost 2009

Public Library, NY. Agost 2009

Dificil tasca la de recordar els colors d'una ciutat que els te tots. Dificil no trobar-se en  llocs habituals, no repetir visions, no resultar comú. Dificil no recorrer a la verticaltat, la llum dels anuncis, el beisbol, el jazz, el "park", els barris, la gent. Difícil no ser uniforme,  si mes no, difícil diferenciar-se des de la visió d'un turista. ¿Ho aconseguiré?

Colors de Reforma

Salzburg. Agost 2007

Centre visitants del Gross Glockner. Agost 2007

Heiligenblut. Agost 2007

El Salzburg, i el cor d'Europa en general, de la nostra hitòria moderna esta tenyit de sang, de "Heiligenblut", sang del cel, sang sagrada. Histories de reforma del catolicisme, de lluites, de princeps arquebisbes, de crema de llibres a peu de carrer, tenyeixen les ciutats i els paratges de la vella Austria. Llegeixo sobre el 1731 on la meitat reformista de la gent de Salzburg es expulsada de la ciutat i l'arquebisbat, on el luteranisme es perseguit, on no es permet la llibertat de culte, on la presió que recordo del paisatge es fa evident també en les idees. Llegeixo sobre la gran alemanya de la segona guerra, sobre l'anexió, i un altre cop sobre la presió. Em falta l'aire, l'espai es tancat, el paisatge curt, vertical. No hi ha horitzó.

Setmana Catalana de Vela 2011

¿Nervis o concentració?. Esperant per sortir.

Cua a la rampa

¿Us ajudo?

Avui he fet mes de patró que de fotograf. La mar de fons de mes de metre i mig i el nord que s'ha girat tot de sobte fins als vint nusos m'ha amarrat a la canya del "Salum". Hem seguit des de l'aigüa la sortida de la flota per la primera regata, i entre onada i onada la EOS i la Alfa han competit per la millor captura mentre ficavem el nas amb el "Salum" a sotavent del comité. Ja a terra encara ens ha donat temps de viure el procediment de sortida de la flota per a la segona regata de la classe. Avui l'olimpic respirava nervis i passió. 

Tona. Osona

Turó del castell

Turons de la plana Ausetana

Camí de Vilageliu

Turons testimoni es el terme que normalment utilitzem per definir els turons rocosos, aïllats, que salpebren tota la plana de Vic. Diuen que son, precisament, testimoni d'una erosió persistent que ha pogut amb quasi tot el material voltant formant així la plana ausetana, i que s'han mantingut en peu per la seva propia composició geologica menys "degradable". Però, ¡que dificil imaginar-ho!, ¡Que dificil veure avui el que ja no hi es!, a Tona no he vist testimonis, no he vist erosió, no he estat capaç d'imaginar-la.

Tot i aixó el paisatge el sento proper, conegut, i rellegint wikipedia me n'adono del perqué. 

"Inselbergs", es a dir literalment, "Illes muntanya", "turons aïllats de vessants escarpats que sorgeixen sobre un terreny  de pendent suau". ¡Exacte! aquesta es la imatge, la idea, això es el que he vist avui. Illes muntaya en un mar de verds i ocres de tardor, sota un cel de tormentes que deixava anar, de tant en tant, una boira humida que ho engrisava tot.

Colors Grecs




Santorini. Agost 2008

 

Desembarcant. Agost 2008



Mikonos. Agost 2008

Ara fa tres anys, recordo l'estiu grec després de tres hores d'avió i tres dies en vaixell, "très stressant" per cert. Recordo els colors d'aquella grècia "pre-rescat" i l'escalfor de la seva llum com si no hagués passat el temps. Els blaus, blancs, els terrals, els verds, quasi sobre-exposats, i calents. Però sobretot recordo les tabernes i la gent i penso si tot això sobreviurà. No crec que Europa els venci, seguirant vivint, seguirant veient passar les hores i sentint-se origen.

Colors de Noruega Occidental



Kvandal. Agost 2010

 

Sognefjord. Agost 2010

 

Jotunheimen. Agost 2010

Llegeixo sobre escenaris dramàtics de la Noruega atlàntica i recordo, tot de sobte,  les magnituds en milers. Penyasegats de mes de mil metres des de les geleres dels cims fins el nivell dels mars interiors, i com a miralls, profunditats identiques sota el blau. Xocant, extrany, deserts de nord, i ¿perque no?, drama.