 |
Far de Sant Sebastià
Palafurgell. Octubre 2010
|
Viure avui en "secretum" un sentiment, una actitud, es encara un dret que forma part de la llibertat de l'individuu.
Per alguns els "secretum" configuren part dels seus valors, per d'altres una segona vida, però en realitat, i mes en un moment de crisi, de revisió fonamental com l'actual, molts ens afanyem a persistir en els nostres "secretum" i fins i tot a convertir-los en "publicum" potser només per fer-los així encara mes reals.
La vida jove, la plenitud i fins i tot el tràgic final d'en Sebastià de Narbona, Sant Sebastià per als catòlics, esta farcida de "secretum" que, en desvetllar-se, suposen conseqüències directes, definitives algunes, i que dibuixen una vida difícil de viure, amb un únic objectiu segons els seus, però alhora de ben segur plena de fangars i mitges veritats.
En plena crisi de valors del gran imperi romà, sobre el 280 dc, on l'emperador ja no era un sinó tres, on ja no era Roma el centre del mon, on Cesars i Augusts es repartien el que quedava de l'imperi... floria amb força un "secretum", una nova il·lusió col·lectiva, una nova creença, bordada de miracles i de testimonis materials, un nou ordre de les coses. De sobte ja no importava el final, les conseqüències, el càstic, només importava el "secretum", aquell que amb veus alçades des de sota es convertiria poc temps després en la nova raó, la nova clau de volta que ho explicaria tot durant molts i molts anys, potser per molts encara ho explica ara.
Sebastià de Narbona en aquells moments representa el seu "publicum" en plenitud, amb èxit, arribant a ser un gran prohom militar de l'emperador i de la seva pròpia guàrdia personal. Alhora, no deixa de viure profondament per al seu "secretum" ajudant a transmetre el nou ordre i aprofintant la seva posició per redimir empresonats i represaliats del poder imperial, però tot esclata, s'allibera, quan el seu "secretum" es desvetllat. Llavors ja no hi ha por, no hi ha prudència, no hi ha fangar, Sebastià es converteix en un icona, un màrtir que torna la clandestinitat en reivindicació, en objecció, en oposició, tot i que es plenament conscient que allò serà la seva fi.
La història d'en Sebastià i el seu "secretum" compartit em fa pensar en els darrers esclats, els darrers alliberaments que vivim a casa nostra i penso si ara ja no tenim por, si potser ens deixarem endur una mica mes per la rauxa i si també com ells tornarem la clandestinitat i la complaença en reivindicació. ¿Ens hi atrevirem? o ¿Seguirem cultivant "secretum" en la solitud dels nostres fangars?
