Colors d'"Stilus"

"Stilus"

Rive Gauche

Paris. Abril 2014

"Una vez mas una mano malvada ha sido dirigida por un odio estúpido, hiriendo de muerte a una mujer y una emperatriz, llenando de luto a todo un pueblo y de indignación a todo el mundo civilizado. En la tarde de ayer, según noticia que nos comunican, un asesino dió muerte a la Emperatriz de Austria (Isabel de Baviera, Sissí), saciando sus instintos de fiera en una mujer que ha sido modelo de mujeres, esposas, de madres y soberanas..." 

La Vanguardia, 10 de Setembre de 1898, pagina 4

Ginebra, Llac Leman, finals d'estiu de 1898, Luigi Lucheni, temporer de la construcció, probablement anarquista convençut, de ben segur torturat per un profund sentiment de venjança de classe contra el poder absolutista d'aquella Europa de tombants de segle, decideix alliberar-se i acabar el seu particular martiri atemptant mortalment amb un estilet contra un gran símbol de l'aristocràcia de l'època, tot un estil, Isabel de Baviera, Sissí, Emperadriu consort d'Austria i reina d'Hongria.

Sissí, innocent objectiu d'un assassí anònim, noble i model de distinció públic, feia anys però que vivia en privat el seu propi martiri, la seva pròpia obsessió. Per a Isabel, esclava d'una gran bellesa física i del seu propi estil, mantenir obstinadament el seu pes de 50Kgs, repartits en una estilitzada estatura d'1,72, i amb una cintura de encara no 50 centímetres, s'havia convertit en una dèria malaltissa des de que quaranta anys abans havia donat a llum als seus 4 fills. Les seves famoses i extenuants passejades de dia complert que feien créixer les queixes d'acompanyants i servents; taules d'exercicis gimnàstics impossibles sobre espatlleres, anelles i escales instal·lades especialment per al fet en tots els seus palaus; dietes tan restrictives com estrafolàries a base de carn crua, taronges o kèfir; formaven part compulsivament de les seves activitats diàries estimulades per una recerca constant de la perfecció física definitiva.

Sissí, vida i mort marcades, solcades per un estil. De l'original en  llatí "stilus" en deriva "estil" i  també tot un plegat de conceptes moderns que sobtadament potser, i sense adonar-se'n segur, marquen, solquen, el destí d'aquella Emperadriu. l'"Stilus" Romà era un petit instrument allarguissat acabat per un extrem en una punta molt aguda i per l'altre  en una petita espàtula. D'òs inicialment i  de metall mes endavant, l'estri  servia per escriure, per marcar, sobre tauletes de cera, apunts, comptes, lleis i lliçons, però amb el temps i en referència a l'estil, a la moda, a la forma amb la que s'utilitzava, el concepte derivà en paraules tan allunyades però a la vegada tan malauradament agermanades per a Sissí, com "estil", "estimul", "distinció" o... "estilet".

Colors de perseverança

"Boira al Canal del Nord"

Nordzeekanaal

prop d'Haarlem, Holanda. Agost 2013

“si levantase el asedio sin rendir la plaza no le tendría por hijo, y si moría en él no se preocupase que iría en persona a sustituirlo a pesar de estar viejo y enfermo, y si yo también moría vendría la duquesa desde España a hacer lo que no habían tenido valor y paciencia para hacer en la guerra" 

Don Fernando Alvarez de Toledo y Pimentel, Duque de Alba de Tormes, Estiu de 1572

“Queda clar pare, toca, ¡perseverar!”,  va  murmurar per a si mateix en Fadrique de Toledo al tornar a rellegir aquell darrer i maleït paràgraf de la carta del pare. 

Don Fernando, el “Gran Duc d’Alba”, comandant “a distancia” de l’exèrcit espanyol que el 1572 assetjava la ciutat  d’ Haarlem a la vella Flandes, l’actual Holanda, ordenava així al seu fill Fadrique el que havia de fer, si o si, en el futur mes immediat. Enmig de la guerra anomenada dels “vuitanta anys” entre Espanya, Felip II i el catolicisme mes ranci; i els "rebels" Holandesos, la casa d’Orange i el calvinisme mes punyent, Fadrique  rebia aquella resposta en relació a la seva petició, enviada setmanes abans, i en la que es feia referència a la fam, les malalties i els morts que els terços espanyols sofrien en aquelles terres llunyanes i pantanoses del vast imperi.

Aquells desastres eren deguts, no tan als enfrontaments directes amb els holandesos "rebels", si no a la molt deficient logística d’aprovisionament de bens i queviures que des d’Espanya s’havia fet d’aquell exercit. Fadrique intentava, amb aquell acostament  sense èxit, fer veure al gran Duc la necessitat d’abandonar i potser reorganitzar-se per tornar-s’hi, però aquest només li demanava, li ordenava de manera força vehement, una sola cosa: “perseverar”.

“Perseverar”, del prefix llatí “per-“ (completament, a través de, de principi a fi) sobre el adjectiu “-severus” (auster, greu, ferm, inflexible…), es d’on en podria emergir el significat final, mantenir-se fort e inflexible de principi a fi… Però,  potser mes interessant, menys dura, una etimologia de la paraula mes romàntica, segurament llatina també, amb origen en el prefix “Per se-” (Per si mateix), i “-verancia” , “-veramus” (en relació a la vista). En realitat, com quan esperes corroborar, veure, determinats fets o actituds només quan et mantens en el camí correcte i per tu mateix. En qualsevol cas, “perseverar” de seguir, persistir, mantenir-se ferm i en el camí correcte.

Molts anys mes tard i en el mateix escenari, els camins i les comunicacions han canviat considerablement, Haarlem i el seu mar interior, ja no estan assetjats ni bloquejats, comuniquen amb Amsterdam i el mar del nord mitjançant una gran xarxa de “camins fluvials”, entre ells l’increïble Noordzeekanaal, un canal artificial construït el 1865 de 25Km de longitud entre el port de la capital i les platges d’IJmuiden a l'oest del país.

Els cronistes continuen la història dient que en Fadrique de Toledo i el seu exercit van perseverar aquell any de 1572 arribant a tombar l'any següent la resistència rebel dels Orange i la ciutat , però, si hi ha una paraula clau en la historia dels Països Baixos que defineixi no només uns fets puntuals si no tota la seva gent i el seu devenir, es també i  sense cap mena de dubte, la mateixa: “perseverança”.

Modelar un territori hostil amb fermesa guanyant-lo al mar, fent-lo reviure després de cada nova inundació, no caient en el desànim cada cop que la natura s’hi ha oposat i ha desbordat les infraestructures creades amb esforç, il·lusió i ingeni, no ha estat una tasca fàcil per aquest poble. Els holandesos han volgut “per se-“, “-veramus” el seu model de país, creient en ell i esperant veure’l créixer per si mateixos. Avui, sense por a equivocar-nos, podem dir que ho han aconseguit, tot i que, potser també derivat d’aquest mateix esforç, s’han convertit en un poble “-severus”, dur, auster, fins i tot altiu… si mes no, així ens ho han fet sentir cada cop que, tot de tant en tant, els hem o ens han visitat.

Falsa pecunia

"Composició arriscada"

Cala Castell

Palamós, Desembre 2013

A Palamós, tot tancant per el nord la coneguda, meravellosa i protegida cala del Castell, sobre un petit promontori, en una petita península retallada sobre el mar a mes de 35 metres d'alçada, podem passejar-nos avui per el jaciment del que encara queda en peu de l'antic poblat ibèric de Castell.

Des del segle VI aC  el poblat de Castell, molt probablement degut a la seva ubicació privilegiada per al control i la pròpia defensa, va ser habitat per grups d'ibers indigetes. A diferencia de la resta de poblats ibèrics de la zona, Castell va tenir una evolució positiva durant la romanització que es produí a partir del segle III aC. El comerç amb la colònia romana d'Empuries i la seva situació estratègica, van fer persistir, reformar i ampliar el poblat mentre altres eren abandonats. No es fins el segle IdC, amb el deteriorament evident de les seves estructures arquitectòniques, quan sembla mes possible l'abandonament definitiu del poblat.

Noticies modernes sobre el Castell en tenim des de fa quasi be un segle, materials de tota mena omplen estanteries de museus i menjadors de particulars furtius, però, tot i haver-hi passejat cada estiu des que ho recordo, rellegir les memòries dels treballs i recerques que alguns han fet en els darrers anys, em fan imaginar un Castell mes proper, mes real, tot i que sigui precisament per "fals", per "fraudulent".

"Vista desde la plaça de les sitges"

Cala Castell

Palamós, Desembre 2013

En els darrers fulls de l'inventari d'un d'aquests treballs, concretament en el de l'any 2005, i entre una llarga i avorrida relació de troballes de fragments de ceràmica romana, íbera, àmfores, bols, claus i teules, hi podem llegir sobre la descoberta d'un element impensable: En un dels estrats mes propers a la roca mare, i per tant mes antic, del que se suposa era una habitació al voltant de la plaça de les sitges, tot just a l'inici de la península de Castell, l'arqueòleg titular de la campanya hi troba un Denari folrat de Paullus Lepidus (62 aC).

El denari, moneda romana de plata massissa, representà el valor de les coses i el serveis durant l' època del patró-plata, tot just després del patró-bronze, a partir del segle IIIaC. El denari ha estat per sempre la moneda romana mes coneguda i exportada, no per casualitat avui parlem de "diner" com a paraula derivada de la romana original i com a mitjà de valoració i d'intercanvi. El denari a mes de conegut i exportat fou també abastament "falsificat". De fet el denari trobat al Castell, es en realitat un frau, es tracta d'un denari acunyat sobre una base de bronze, i només folrat per un molt lleuger bany de plata. Una moneda falsa, "Falsa Pecunia", un engany.

Falsificar moneda no era un procés senzill en el segle IaC. Els "artistes" timadors utilitzaven laboriosos sistemes per aconseguir magnífics exemplars folrats que ben poc es podien diferenciar dels reals si no era per petites diferències de pes. D'una banda calia fabricar els encunys d'anvers i revers, d'altra els discs de bronze, i finalment calia dissenyar els mètodes per adherir el recobriment de plata de manera prou solida per fer segur l'engany. Tot i que habitualment i per raons obvies la producció de moneda falsa es duia a terme en contexts privats, ocults i desconeguts, en ocasions es duia també a terme en la mateixa seca oficial. En aquest cas es fa necessari pensar que l'us fraudulent dels encunys oficials havia de ser necessariament dut a terme per funcionaris corruptes, potser imaginatius, segur en recerca de grans i nous beneficis.

"La foradada"

Cala Castell

Palamós, Desembre 2013

Reconèixer un denari fals també era una feina extremadament difícil per la gran majoria de la població ibera. De ben segur que reconèixer els centenars de monedes amb encunys diversos i de curs legal que pagaven intercanvis i serveis en ubicacions obertes al comerç mediterrani com Empúries o Castell, era una tasca arriscada. Mes de 200 monedes, nomes romanes i de curs legal, en el segle IIaC, i prop de 900 ja al segle IdC, farcien un escenari monetari difícil de classificar, ideal per als falsaris. Fins i tot, alguns "artistes" confiats, o maldestres depèn de com es consideri, fan córrer per tot el territori de l'imperi falsificacions híbrides, monedes amb anvers i revers copies de monedes originals diferents. La moneda folrada del Castell però, probablement no era pas única, híbrida, ni difícil de classificar. En realitat penso que hauria de ser una de les monedes corrents habituals. Com a exemple, a Empúries, anys mes tard, sobre el segle IdC, algú, possiblement també iber, hi deixa enterrat un tresor de 89 denaris entre els que hi ha dues peces oficials i corrents de Paullus Lepidus encunyades a la mateixa seca de Roma en el 62aC, idèntiques a la de Castell.

En el segle IaC amb un denari podies comprar 2 corders, ó 6 conills, ó 50 Kilos de figues o la desena part d'un bou de tir. Un denari era el sou de dos dies de feina d'un soldat romà, d'un operari, d'un jornaler del camp. Per al falsari doncs, produir i fer córrer un bon grapat de denaris falsos era un gran negoci (del llatí "nec-otium" es a dir la negació de l'oci). Només el pas del temps i l'efecte d'aquest sobre el folrat de plata que en desapareixer feia emergir el bronze i amb ell l'engany, o be la tasca dels "numulari", cambistes especialistes encarregats de retirar i destruir la moneda falsa, podien fer evident el frau.

Encara avui queda per decidir si Roma perseguia amb prou fermesa tota aquella "falsa pecunia" o be hi transigia tot tenint en compte els efectes diversos que sobre l'imperi tenia, com el de devaluar la pròpia moneda, el d'abastir de moneda territoris llunyans, el suplir la coneguda incapacitat de la seca romana per produir prou moneda oficial i fraccionaria, etc...

Fos el que fos però, la petita historia de la moneda de l'habitació de les sitges, al Castell, res a veure te amb la devaluació del denari, o amb territoris llunyans i molt menys amb la seca de Roma, probablement te a veure amb el treball i l'esforç d'una família ibera pagat amb engany, probablement amb una moneda que passà de ma en ma fins que quedà arraconada, enterrada en una petita península del mediterrani català i que segles després ha servit per fer de testimoni i excusa en una curta passejada per una història de frau, de funcionaris corruptes, de falsaris maldestres, i de mentides... tot tan antic i a la vegada tan proper com la mateixa humanitat.

AltresTall Ships



"Relluent"

Port Vell

Barcelona, Setembre 2013

 Tantes Tall Ship com participants, tantes Tall Ships com expectadors.

M'agrada passejar per el port de Barcelona quan tot just surt el sol. M'agrada veure com la ciutat es desperta. M'agrada viure en detall una festa com aquesta. M'agrada pensar en les diferentes Tall Ships, "Relluent", "Lluitant", "Lluint".



"Lluitant" per  sortir-se'n

Port Vell

Barcelona, Setembre 2013

"Lluint-se"

Port Vell

Barcelona, Setembre 2013

Bany de primer sol

Bany de sol
Port Vell

Barcelona. Setembre 2013

Bany de primer sol al port de Barcelona. Una bona manera de celebrar Merce. No cal patir per buscar la festa, la regata també passa per davant del banc.

Colors dels extrems

WhatsApp entre el sol i la lluna
Teotihuacàn

Mèxic. Abril 2013

Teotihuacan, el lloc dels deus, persisteix en la tradició mexicana dels extrems. Zapoteques, Mixteques, Mexiques, Maies, Totonaques i... Espanyols hi deixen petjada. A Teotihuacan els extrems es toquen, la piràmide del sol s'enfronta a la de la lluna a banda i banda de la via dels morts. A l'extrem sud el palau de Quetzalcoatl, el deu de la sabiduria, el deu també dels extrems segons la cosmologia Nàuatl. Quetzal=emplomall, Coatl=serp, representant la dualitat inherent en totes les coses, també en els mesoamericans. La serp representant el cos físic i les seves limitacions, i les plomes, com a representació de l'esperit. Els mexicans contemporanis que hi pasejen o hi treballen també representen avui per a l'europeu dualitat, ara entre modernitat i tradició.



Descansant entre piràmides

Teotihuacàn
Mèxic. Abril 2013

Venent puntes d'obsidiana a la via dels morts

Teotihuacàn
Mèxic. Abril 2013

Colors de passió

Multitud de passions, de promeses, deslliurades al mon sense pudor

Basilica de Guadalupe

Mèxic. Abril 2013

Colors del Coyote

Esglesia de Sant Joan

Coyoacàn
Mèxic DF. Abril 2013

Roban con pistola a pasajeros de microbus en Coyoacán
Clausuran gasolinera ilegal en Coyoacán

No hi ha terme mig a DF. Tot es porta al límit. La religió, els negocis, la familia, el futbol, tot es passió, extrems.

Tot i això Coyoacàn, el lloc dels coyotes, es potser una illa, de fet ja ho era per als primers Espanyols que hi varen instalar el primer govern. Cases de colors, carrers empedrats, el museu de Frida Kalo, i escoles europees tanquen una de les setze delegacions del DF mexicà mes tranquiles.

Pluja a l'Empordanet

Plou a la platja
L'Estartit. Març 2013

Temps de primavera, humit, mullat. Plou a la platja. Potser ha estat una setmana santa massa matinera, tot just acabem de deixar l'hivern enrere i ja voldriem tornar a la maniga curta.

Retrats. "Secretum"



Far de Sant Sebastià

Palafurgell. Octubre 2010

Viure avui en "secretum" un sentiment, una actitud, es encara un dret que forma part de la llibertat de l'individuu.

Per alguns els "secretum" configuren part dels seus valors, per d'altres una segona vida, però en realitat, i mes en un moment de crisi, de revisió fonamental com l'actual, molts ens afanyem a persistir en els nostres "secretum" i fins i tot a convertir-los en "publicum" potser només per fer-los així encara mes reals.

La vida jove, la plenitud i fins i tot el tràgic final d'en Sebastià de Narbona, Sant Sebastià per als catòlics, esta farcida de "secretum" que, en desvetllar-se, suposen conseqüències directes, definitives algunes,  i que dibuixen una vida difícil de viure, amb un únic objectiu segons els seus, però alhora de ben segur plena de fangars i mitges veritats.

En plena crisi de valors del gran imperi romà, sobre el 280 dc, on l'emperador ja no era un sinó tres, on ja no era Roma el centre del mon, on Cesars i Augusts es repartien el que quedava de l'imperi... floria amb força un "secretum", una nova il·lusió col·lectiva, una nova creença, bordada de miracles i de testimonis materials, un nou ordre de les coses. De sobte ja no importava el final, les conseqüències, el càstic, només importava el "secretum", aquell que amb veus alçades des de sota es convertiria poc temps després en  la nova raó, la nova clau de volta que ho explicaria tot durant molts i molts anys, potser per molts encara ho explica ara.

Sebastià de Narbona en aquells moments representa el seu "publicum" en plenitud, amb èxit, arribant a ser un gran prohom militar de l'emperador i de la seva pròpia guàrdia personal. Alhora, no deixa de viure profondament per al seu "secretum" ajudant a transmetre el nou ordre i aprofintant la seva posició per redimir empresonats i represaliats del poder imperial, però tot esclata, s'allibera, quan el seu "secretum" es desvetllat. Llavors ja no hi ha por, no hi ha prudència, no hi ha fangar, Sebastià es converteix en un icona, un màrtir que torna la clandestinitat en reivindicació, en objecció, en oposició, tot i que es plenament conscient que allò serà la seva fi.

La història d'en Sebastià i el seu "secretum" compartit em fa pensar en els darrers esclats, els darrers alliberaments que vivim a casa nostra i penso si ara ja no tenim por, si potser ens deixarem endur una mica mes per la rauxa i si també com ells tornarem la clandestinitat i la complaença en reivindicació. ¿Ens hi atrevirem? o ¿Seguirem cultivant "secretum" en la solitud dels nostres fangars?



Colors d'estiu


 

Tardes de migjorn

Palamós. Baix Empordà

Agost 2012

Tot just fa quatre dies que ha començat la tardor i ja enyoro l'estiu. Potser serà per la pluja, potser la llum, però l'enyoro encara que calurós, sorollós o ventós.

Barcelona fes-te al rem

Parc de la ciutadella

Merce 2012

Barcelona.Setembre 2012



Potser perque es festiu i el mati de ponentada acompanya, potser perque avui es Mercè, potser perque encara es prou "barat", potser perque sembla "arriscat" o potser "romantic", però l'estany de la Ciutadella avui era un viver de remers. Ni ciabogues, ni drets de pas, avui colapse total, regata de bots en el lloguer.

Parc de la ciutadella

Merce 2012

Barcelona.Setembre 2012



Parc de la ciutadella

Merce 2012

Barcelona.Setembre 2012

Maresme a vol rasant

Diumenge de regates

Maresme. Setembre 2012

Fer un trasllat a 25Kn des de la Costa Brava fins el Masnou no es gens habitual, intentar congelar les imatges a aquesta velocitat encara menys.  Tot i això, ho certifico, aquest diumenge nomes el Maresme bullia d'activitat, regates i navegants.

Colors d'adeu?



Encuriosits i confiats a l'hora



Desbocats



Ilusionats

No tinc clar si aquí comença l'adeu definitiu o es una mes de les decepcions per viure. El que si que tinc clar es que els que hi varem ser, encuriosits, confiats, desbocats o ilusionats, per un moment ho varem creure possible.

Palamós. Baix Empordà



Tarda de Migjorn
Palamos. Agost 2012

Un Agost extrany a l'Empordà. Extrany pel bon temps, extrany per les "migjornades" calentes com el foc que s'enduien les veles cap al golf de lleo, extrany per les noves companyies de bon matí, extrany per el fum dels horitzons, pel poc fum de les sobretaules, extrany per els extranys que ja ens truquen a la porta.



Tarda de Migjorn
Palamos. Agost 2012



Regates de "big boats"



Moonbeam IV
Regata Puig Clàssics
Barcelona. Juliol 2012

Amb el "Salum" a punt i amb plè "spirit of tradition" ens hem mesclat entre els "big boats" de la Puig en mig del procediment de sortida de la tercera regata. Tot i la mar de fons, maginífic matí, magnifics vaixells i fins i tot alguna foto despistada per al "Salum".



Moonbeam IV
Regata Puig Clàssics
Barcelona. Juliol 2012



Thendara

Regata Puig Clàssics
Barcelona. Juliol 2012



Manlleu. Osona

Bernat pescaire

Riu Ter

Manlleu. Juny 2012

El Ter a Manlleu es origen i recurrent de bona part del seu "que". Al voltant del "com" i sobre tot del "quan" s'hi podrien també escriure "Ters" d'històries, però potser la mes curiosa es la d'en Sala.

A meitat del S XIX a Manlleu s'hi construeix el canal industrial del Ter per donar servei, energia i desaigüe a les activitats fabrils de les colònies tèxtils que s'hi instalen tot seguint els usos habituals de la nova era de revolució industrial de  l'època. Amb el canal es construeixen les fàbriques i amb elles s'hi estableixen també noves relacions entre els veïns, a partir de llavors en dos bàndols, amos i treballadors.

En el canal, famílies benestants com la d'en Sala inverteixen en equipaments i comencen una nova fórmula de gestió de capital i de recursos locals que tan bon resultat estava donant en altres conques com la del Llobregat. Però amb el temps i les tensions entre drets i deures, entre costos i beneficis, Manlleu, en aplicació extrema dels també nous usos en relacions laborals, inicia una vaga d'obrers i artesans que els porta de cap a un conflicte d'interessos el 1852.  En Sala en reacció a la pressió d'aquella vaga, encomana temporalment les operacions dels seus tallers a un grup de nous treballadors, concretament als "esquirols", als veïns de l'Esquirol.

A L'Esquirol, antigament Santa Maria de Corcó, nom de la primitiva parròquia datada el 952 i municipi veí de Manlleu, ja hi constaven telers de llana des de 1782 i una "Sociedad de Tejedores" consituida i present. Hom recorda aquest retall d'història com a origen de la paraula "esquirol" per referir-se al "trenca-vagues": allò que no hem volgut fer nosaltres ho han fet els esquirols

Avui les colònies ja han tancat, els esquirols ja no hi treballen, però, el Ter continua bordant la ciutat i proveint un espai de reunió i d'identitat, si mes no per les gavines i els bernats tot i que siguin tan lluny de casa.



Gavines al Ter

Manlleu. Juny 2012



Gavines al Ter

Manlleu. Juny 2012



Retalls. "Vacare"

Vaga dels treballadors de la neteja

Aeroport del Prat

Barcelona. Maig 2012

«Ante la intransigencia de los amadores y la pasividad del gobierno, retiróse nuestra comisión de Madrid; Persistan en igual actitud, demostrando a nuestros enemigos que están equivocados si creen con dilaciones y amenazas hacernos desfallecer. El país no puede resistir el paro durante ocho dias más. Manteniendo la unión conseguiremos las reivindicaciones que nos niegan, creyéndonos débiles. Para evitar suplantaciones, comunicaremos los acuerdos importantes sólo por escrito. Desechen cualquier orden de volver al trabajo comunicada telegráficamente. Acuse inmediatamente recibo de este telegrama. Viva la Federación Náutica-Fomento.»

La Vanguardia, Maig de 1914.

Han passat gairebé 100 anys  -no nomes 8 dies- i seguim en "vacare", en buit, en vaga. En aquell mes de maig de 1914 es repetien un cop mes, segons La Vanguardia, els darrers episodis de presió dels homes de mar de la federació nàutica, en reivindicació llavors dels seus drets en front d'armadors i de govern. Històries de menyspreu i de lluita entre un bandol i l'altre s'esbudellaven, literalment, sobre  la premsa local.

Ahir, també a finals de Maig, però de 2012, a l'aeroport, en lloc del port, i entre els treballadors de la neteja, en lloc dels traginers de mar o dels pelats mariners d'aquells primers vapors, retronaven crits i actituds de força en front el poder, ara de patrons i com sempre de govern. Ahir, milers d'espectadors d'excepció, amb maleta i corbata, passejàvem entre un mar de retalls de diari bocabadant pels passadissos mentre algú pensava que potser l'evolució encara no havia reeixit, encara no ens toca, encara cal la lluita i el conflicte. ¿Aprendrem?

Retrats. "Vigilia"



Vetlla de Llàtzer

Ermita de Santa Maria del Puig

Esparreguera. Abril 2012

Maria Magdalena i Marta vetllen Llàtzer de Betània, el seu estimat germà. Els seus ulls em fan pensar en aquella espera, aquella serenor calma,  aquella vetlla i vigilia per als nostres  que ens buida i esgota però alhora ens reconforta. 

La Llegenda Àuria descriu amb la precisió deguda de mitjans segle XIII la vida de Llàtzer junt amb la de 180 sants mes. Best-Seller de l'edat mitjana, la Llegenda àuria fou un dels llibres mes copiats i augmentats de l'època. Augmentat fins a tal punt que hi han mes del doble d'articles en alguna de les copies que en el original d'en Iacoppo da Varazze, . El llibre es avui encara origen i referent sense saber-ho, d'històries i tradicions a casa nostra com la de Sant Jordi matant l'aranya.

La vida i el martiri de Llàtzer, fill, amic i germà, van estar ampliament glossats com a exemple, però de ben segur que la llegenda no va poder descriure llavors la "vigilia", la "vetlla", la "calma", com ara els ulls de Marta ho fan...

Santa Maria. Esparreguera. Baix Llobregat Nord

Ermita de Santa Maria del Puig

Esparreguera. Abril 2012

"Divendres, a XXIIII de Maig de 1448. Terra Tremuit. Aquest die de divendres, ja passada mijanit e començant a pendre del dissabte següent (...) feu un molt gran terratremol en Barchinona e per tot lo principat de Cathalunya, lo qual feu fort gran dany a moltes possessions (...) primerament obri lo castell nou de Barchinona en tal forma que pel mig la ubertura passara be una persona (...) E fora la dita ciutat enderrochà lo castell Dezpapiol e y matà III homens, e lo castell de Sentmenat e y matà un fadri, lo castell de Montornes, lo castell de Llinàs (...) e feu molts altres damatges per tot lo dit principat, així en morts de moltes persones com en enderochs de moltes propietats"

Dietari de la Generalitat de Catalunya 25-5-1448

Tant per la proximitat de l'epicentre d'aquest episodi que molts historiadors ubiquen prop de Cardedeu, com per la descripció dels danys i enderrocs en ciutats  properes a Esparreguera, es molt probable que fos aquest terratrèmol el que deixà tocada de mort l'estructura arquitectònica de l'ermita romànica de Santa Maria del Puig aquella primavera de 1448.

El terratrèmol, probablement de grau 6 o 7, degué deixar molt en precari l'equilibri de l'edificació tot i que no sembla que la derruís en la seva totalitat. L'Ermita del Puig s'aixeca a 160 m sobre el nivell del mar prop de l'antic castell d'Esparreguera damunt una de les terrasses del Llobregat aigües avall del congost del Cairat. Desprès d'aquest terratremol de 1448 s'inicià una reforma profunda que reforçà l'estructura general però que alhora afegí elements mes moderns i matussers com els braços del transcepte. Temporalment el culte es traslladà a la primitiva capella de Santa Eulàlia on anys mes tard, cap a 1612, s'hi consagrarà definitivament la parròquia principal de la ciutat, deixant Santa Maria definitivament en l'oblit. 

Avui Santa Maria, després d'anys de renaixement gracies als treballs i els esforços d'institucions i particulars, torna a ésser un lloc de trobada per els esparreguerins en dates i events assenyalats.

Ermita de Santa Maria del Puig

Esparreguera. Abril 2012